Aquests dies alguns mitjans s’han fet ressò d’una entrevista radiofònica que van fer al cantant Miki Núñez. Per aquells poc avesats en la matèria –com jo mateixa- Miki Núñez es va fer famós a partir de la seva participació a Operación Triunfo. Des d’aleshores ha signat ja dos discos i l’hem pogut veure presentant el programa televisiu Eufòria. Però si vull parlar d’aquest cantant no és per les seves aptituds artístiques sinó perquè les seves declaracions personals poden ser importants per posar sobre la taula un problema que tenen moltes persones. I és que el que va declarar Miki Núñez són dues coses. La primera, que pateix ansietat. La segona que l’hi han diagnosticat disfòria corporal. Vull aprofitar aquest espai per agrair a aquest jove de 26 anys que posi a la palestra aquesta paraula: DISFÒRIA.
En un dels capítols de “The world according to Jeff Goldblum” explicaven que una de les indústries que està creixent amb força és la del maquillatge per a homes. I és que si ens parem a pensar uns segons el món en el que vivim es basa cada cop més en les aparences i els seus promotors cada cop ideen més i millors argumentaris per vendre’ns els seus productes. En aquesta societat de taurons no ser atractiu o fer-te gran suposa no triomfar, més encara quan les nostres interaccions amb la majoria de la humanitat han passat a fer-se mitjançant les xarxes: ens reunim per google meet, ens comuniquem amb els amics per whatsapp, mostrem el que fem per Instagram i lliguem per Tinder. El nostre aspecte ens defineix – o això ens fan creure – i moltes persones, milers de persones tenen una desconnexió important entre el seu jo a xarxes i el seu jo real. Un buit que s’omple amb angoixa, complexes i… disfòria.
Per això vull agrair a Miki Núñez que en un moment com aquest, en que el món ens ven que podem ser nosaltres mateixos a cop de talonari, que passar pel quiròfan per aconseguir el nostre nas real, els nostres pits en línia amb la nostra personalitat, la nostra pell en consonància amb l’edat que sentim que tenim per a ser “realment nosaltres”, surti per dir a molts joves que escolten aquestes teories que existeix una malaltia que es diu Disfòria. Que pot ser que no estiguem d’acord amb el nostre cos i que no per això no som reals. Caldrà abordar els motius pels quals ens volen fer creure que no som suficient sent com som (sospito que té molt a veure amb el que les marques poden guanyar fent-nos veure que som millorables i també en com ens poden distreure de les coses que realment són importants). Però posar per fi nom a una situació que es dona en moltes persones és el primer pas per a afrontar-la. Explicar davant de tothom la necessitat de cuidar-se mentalment i incentivar així a l’esperit crític de moltes persones que poden sentir-se identificades és una acció que per simple que pot semblar pot ser molt saludable per una societat que davant la immediatesa i la híper-connectivitat ha abandonat la reflexió fins al punt de perdre les referències més bàsiques.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
