Jugàveu a Stratego?

Al vespre, mentre sopo, m’agrada posar les notícies. Durant el dia no les puc seguir normalment i així sento que estic al dia. M’adono que l’actualitat sembla avançar a una velocitat proporcionalment inversa a com corre la societat; els capítols del que passa pel mon a vegades són tan lents com els d’una telenovel·la; i com en una telenovel·la, te’n pots saltar diversos i segueixes l’argument sense problemes.

Penso en la guerra de Putin a Ucraïna. Em paro a reflexionar sobre el tractament informatiu, o millor dit, sobre la manera com nosaltres el consumim. I el simple fet de pensar en aquests termes, “consumir” la informació relativa a una guerra, ja em produeix feredat. Pareu-vos i analitzeu-vos. Veureu. En cada informatiu ens expliquen i ensenyen les destrosses dels bombardejos; en cada informatiu ens detallen les negociacions diplomàtiques per parar la guerra, per sancionar econòmicament Putin. Ens ho expliquen com si d’un joc d’estratègia es tractés. Recordo que de petita jugava amb els meus germans a Stratego. I ara sembla el mateix, mous una fitxa aquí, un tanc allà, una sanció més, un centenar de persones menys…

Sí, ens hem acostumat a què ens parlin de la guerra com qui ens explica un joc d’estatègia.

Si ens parem a pensar-hi, no pot ser més pervers. Ens acostumem a sentir parlar de les regles de la guerra; i ens indignem quan Putin se les salta. Regles! Quines regles respecta un monstre com Putin? I què vol dir regles en un indret on es dispara a matar? Cada dia, entre amanida i truita, escoltem com milers de persones s’han quedat sense res, i mots com morts, immigrants o massacre passen a formar part del nostre àpat diari. Observem una diplomàcia lenta i feixuga de qui ens expliquen les negociacions a més alt nivell que es gesten a setmanes i mesos vista, quan els morts són diaris. Ho escoltem com si ens expliquessin una partida del joc de Stratego. Però no, no és un joc. Són vides humanes. Són decisions que afecten milions de persones. És una guerra, la tenim a tocar de casa i ens la mirem com qui observa la canalla jugant a Stratego. I fins i tot n’opinem! Com a grans estrategues que som, clar: que si aquest mandatari a, que si l’altre b, que si això i que si allò. Però aquest joc de Stratego és real. I la gent mor. I la gent es queda sense casa, sense feina, sense futur ni present. I hi ha qui passa por, i qui plora. I hi ha qui no arriba a finals de mes, qui no sap com pagarà la benzina. És tan pervers, tot plegat.

I no em mal interpreteu, no jutjo l’etratègia. No en sé. No jutjo si s’estan fent bé o malament les coses a Brussel·les, a Washington o a Ottawa. No tinc prou coneixements. No jutjaré, mai, la feina dels corresponsals de guerra, que prou que fan. Tampoc sé si hi hauria una altra manera d’explicar-ho, de pensar-hi, o de sentir-ho; probablement no. Tan sols reflexiono sobre aquesta societat perversa i individualista en la qual ens hem convertit i que es reflecteix amb tota la seva cruesa en com consumim la informació relativa a la guerra. I em rebel·lo. Perquè no, jo no vull acostumar-me a pensar en la guerra com qui juga a Stratego.