A la manifestació del 8 de març d’enguany ja es va visualitzar la divisió entre les dues postures històriques: l’abolició o la regulació de la prostitució. Els debats s’han succeït a la premsa fins que el passat 28 de maig, on unes set mil feministes van sortir als carrers de Madrid convocats per la Plataforma de Dones per l’Abolició (PAP) que aglutina més de cent setanta organitzacions. La data no era casualitat, venia després de l’aprovació al Parlament Espanyol de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (només sí que és sí) després de mesos i mesos de negociacions, suposo que intensos, perquè el resultat va ser l’aprovació amb només tres abstencions (entre elles la de Mireia Vehí de la CUP). El PSOE va retirar una esmena sobre la prostitució per no posar en perill l’aprovació de la llei. La propera cita és el 7 de juny. No n’espero res de bo. La majoria de forces polítiques estan a favor de la regulació amb una diversitat d’arguments, accents i matisos que em costa creure que d’aquí al 7 de juny es resoldran. Potser no tindrem res el 7 de juny. Soc pessimista. I també em costa d’acceptar que el feminisme vulgui regularitzar la prostitució amb arguments titllats de realistes, com si no es pogués fer res més. Ha quedat demostrat que la solució és complicada, però recordem l’eslògan «siguem realistes, demanem l’impossible». Demanem el més difícil i lluitem per aconseguir-ho. L’explotació sexual és violència masclista. I l’aprovació d’una llei a favor de la llibertat sexual queda escurçada sense l’abolició de la prostitució.
Em preocupa com sortirem les feministes d’aquest embat.
Em preocupa quin missatge enviem a les noves generacions?
Tot plegat és molt preocupant.
