TMB ho posa fàcil

Com aquell qui no vol la cosa he acabat per tenir una petita col·lecció de targetes de transport d’arreu del món. La darrera que he fet servir és l’Oyster card per viatjar pel metro i el bus de Londres. La veritat és que allà podria haver pagat a l’entrada de les estacions directament amb la visa, i gaudir dels mateixos descomptes, almenys això em diu el meu fill que hi viu, però tenia ganes de sentir-me londoner així que vaig anar a una màquina expenedora de bitllets, vaig pagar el preu demanat i un parell de minuts després era fent un viatge des de Tottemham Court Road fins a Candem.

A Moscou l’experiència va ser similar. A través del llenguatge universal dels gestos vaig ser capaç d’explicar-li a una taquillera que volia una Troika, el nom que té allà el títol de transport. Molt amablement em va acompanyar a la màquina i ella mateixa em va aconseguir la targeta. El procés va durar potser tres o quatre minuts. Una cosa semblant em va passar a Madrid, només que aquí el procés va ser més senzill, doncs just davant les màquines expenedores de bitllets hi havia dues senyores amabilíssimes encaparrades a ajudar-me a treure la Tarjeta transporte público del Consorcio Transportes Madrid malgrat que les instruccions que apareixien a la pantalla de la màquina que les facilita eren clares i senzilles.

La cosa va ser una mica més complicada a Tel Aviv, on vaig poder fer-me amb la targeta a bord d’un autobús malgrat l’àrdua oposició d’un conductor-cobrador força antipàtic i gràcies a la intercessió d’una jove italiana que parlava una mica d’hebreu i es va apiadar de mi. Aquí em va costar prop d’un quart d’hora ple de suors aconseguir-ho.

Però a Istanbul vaig retrobar-me amb la normalitat i en una parada del tramvia just al costat de l’església de Santa Sofia, vaig poder fer-me amb una Istanbulkart sense gaires problemes després que un empleat de la companyia amb un bigoti enorme em digués com funcionava la maquineta. Abans que sortís el tramvia que havia de prendre la targeta ja era a les meves mans.

Animat pels èxits anteriors i una mica picat per les paraules d’un amic que posa la facilitat per treure la Tarjeta transporte público del Consorcio Transportes Madrid com a exemple de la superioritat capitalina respecte a Barcelona, vaig decidir fer-me amb una T-Mobilitat. La imminent arribada de l’estiu i d’unes suors que mullen fins a desfer el trosset de paper on ara s’acumulen el viatges de la meva T-Usual era una altra bona raó.

Armat de valor em dirigeixo a una màquina expenedora. Apareix com recarregar la targeta, però no com aconseguir-la, això no obstant inassequible al desànim i aprofitant que estic a l’estació de Diagonal me’n vaig cap a l’oficina d’atenció al client per fer-me amb una. El resultat un fracàs total i absolut. Després de fer cua i quan s’il·lumina el meu número entro al despatx, on un dels senyors que atenen el públic em mira i em diu molt espantat davant el risc d’haver de relacionar-se amb una persona, que ell no ha picat el botó per demanar el proper client, que vagi a la tauleta del costat. Allà una noia amb cara d’estar molt avorrida d’explicar unes quantes vegades al dia la mateixa història em diu, amablement això si, que he de demanar la T-Mobilitat per Internet i em donat un paperet amb les instruccions que he de seguir.

Gairebé per amor propi, en arribar a casa agafo el meu ordinador i segueixo les instruccions. Em demanen nom, cognoms, adreça, DNI i foto del DNI. Dono totes aquestes dades estranyat i preguntant-me per què les necessitaria una empresa de transport. Dades que, per cert ningú m’ha demanat ni en països tan poc democràtics com Turquia o Rússia, ni tan obsedits per la seguretat com Israel. Quan acabo la meva inscripció clico a la pestanya on diu que puc adquirir, per fi, la meva T-Mobilitat, però el que apareix és un missatge demanant el meu nom d’usuari i la contrasenya, els poso i em diu que aquest usuari que acabo de crear no existeix. Alarmat truco al telèfon d’atenció al públic que hi ha al web, on un jove amabilíssim em pregunta el meu nom i m’explica que m’he donat d’alta a TMB, però no a la T-Mobilitat, on no em puc donar d’alta sense haver-ho fet abans a TMB, i em diu on podré trobar la pestanya oportuna. Explico la meva aventura al pobre operador, una mica per no ser l’únic que perd el temps en aquesta tarda que m’ha complicat tant una gestió que hauria de ser senzilla, i pregunto sense massa esperança si no ho puc fer la inscripció per telèfon, ni que sigui perquè ja estem parlant i ens hem caigut bé. La resposta és un no.

Aplico a la pestanya indicada per l’informador i allà em tornen a demanar el meu nom, els meus cognoms, la meva adreça i el meu número de DNI, em torno a preguntar per què necessita una empresa de transport totes aquestes dades que, d’altra banda, ja tenen perquè les hi acabo de facilitar. Als menys aquest cop no em demanen que pugi de nou una foto del carnet. Al cap d’una estona rebo un missatge de TMB on se m’informa que la meva sol·licitud d’alta a T-Mobilitat ha estat enviada perquè sigui avaluada. Poc després rebo un altre missatge on se’m diu que la meva petició ha estat acceptada. Aprofito per sol·licitar la targeta abans que a ningú se li acudeixi demanar-me res més. Al cap i a la fi, encara no tenen el meu número de sabates.

Rebo una factura i un missatge de benvinguda on aprofiten per dir-me que en un període d’entre tres i deu dies tindré la T-Mobilitat a la bústia de casa meva. I aquí hi som. A casa esperant. Admirat de la rapidesa i facilitat amb què es pot aconseguir l’instrument cridat a revolucionar el sistema de pagament del transport públic de Barcelona.

Santiago Moreno

Periodista

@SantiMorenoiOle

Deixa un comentari