Un cop de puny

Estarem tots d’acord amb que la violència no soluciona res. Però què és la violència? La violència és sols el cop de puny que ha donat Will Smith a Chris Rock? O també es poden considerar violència les paraules que aquest ha dedicat a la dona de l’actor? Certament, hi ha molts tipus de violències i les paraules, els gestos, les mirades poden fer molt mal, tot i que hagin estat molt infravalorades al llarg de la història. Respecte a això crec que ja és hora que donem un pas endavant, ara que a més sembla que es comença a parlar i a prendre seriosament la salut mental. I és que el cop de puny físic que va rebre Chris Rock va ser la resposta al seu cop de puny oral a Jada Pinkett. Perquè no cal un dolor físic per sentir dolor dins teu.

I parlant de Jada Pinkett, vull centrar-me en la violència vers les dones. Perquè  és habitual que quan la societat pensa en violència, l’imaginari col·lectiu els porti a l’ull blau, a la dona maquillada per amagar contusions, a les marques físiques d’aquesta. Extrems que lamentablement a vegades succeeixen a la vida real però que són sols la punta de l’iceberg del que suposa la violència. I és que aquesta xacra va molt més enllà del físic, i està farcida d’un reguitzell d’actituds de menysteniment, que van enfonsant a la persona que els rep en un pou profund, ple de les dones que l’han anat patint des de segles. Un menysteniment que està arrelat en la societat patriarcal en què vivim -tot i que cada cop més persones n’agafin consciència gràcies a la tasca de les feministes – i que fa que encara, a ple segle XXI hi hagi humoristes que creguin legítim fer-ne broma.

Però tornem al tema, Will Smith ha fet bé? Certament podria haver actuat d’una altra manera. Podria haver denunciat la situació simplement pujant a l’escenari i lamentant aquesta manera de fer riure que no té cap gràcia. Podria haver dit que aquesta manera de fer riure era grollera i irrespectuosa i a més gratuïta, doncs Pinkett, si bé és coneguda pels seus propis mèrits, en aquell moment estava simplement d’acompanyant. El que fa Chris Rock és doncs un acte masclista, no va ser l’unic de la nit, recordem que va tractar a Penélope Cruz com a simple dona de Bardem malgrat estar tots dos nominats, però a més era cruel, ja que es volia riure d’una malaltia impunement.

Resulta que ens trobem en un temps de cancel·lació en que hi ha persones que són perseguides per dir veritats, però que en canvi, quan un home humilia una dona burlant-se de la seva malaltia i del patiment que pot haver passat, el que rep la cancel·lació és qui es defensa. Doncs no. Will Smith em representa. Tot i que hagués preferit que fos ella mateixa la que s’hagués aixecat i amb peu ferm hagués arribat fins al presentador, per dir-li a la cara que és un impresentable i que l’humor té límits, doncs no pot servir per mantenir opressions que a ple segle XXI hauríem d’haver superat. Per últim, com a dona, vull donar les gràcies a Pinkett per explicar el seu problema.

Quan algú conegut visibilitza una malaltia, no només serveix per normalitzar-la, també serveix de suport a les persones anònimes que es pregunten perquè els ha tocat a elles haver de patir això. Aquesta valentia pot ajudar a moltes dones que estan passant per la mateixa situació a agafar força i per estar orgulloses de ser qui són només pel fet de ser, que és el que hauríem de pensar tots si no ens posessin al cap que hem de complir amb els cànons que ens estableixen

Lu Pablo

Periodista

@lupabv

Deixa un comentari