Al restaurant

Al restaurant:

—Bada la boca, —li diu la mare, sostenint la forquilla amb un trosset de carn.

L’infant, amb la cara emblavida per la pantalla del mòbil, ni se la mira, però obre la boqueta.

Al seu costat, el pare s’està barallant amb unes galtes de porc, mentre l’avia, davant del nen, té dificultats per mastegar i prou feina té per sentir la banal conversa.

Un cop engolit el mos, els adults seguiran parlant de les seves coses, mentre el nen, excitat, aconseguirà passar un parell de pantalles.

No sap el que menja, no nota ni el gust ni la textura del que la mare li va donant, mentre ella està pendent del que diu el seu marit sobre el nou Barça, o la seva mare sobre aquell genoll que segueix fent-li mal. Una estona abans han decidit el menú i, al primer esgarip del nen, li han connectat l’enginy.

M’adono que no parlo de l’habitual tema: de política. O sí?

La ciutadania prou feina té d’arribar a final de mes, esquivar els mals rotllos de la feina, les relacions amb veïns, i aquella anàlisi que dóna alta de colesterol! La majoria, quan engeguen la televisió, no volen sentir els debats sobre els afers comuns; els han arribat endins els missatges de “tots són iguals”, o els de “som absolutament diferents”, que ambdós fan prou mal. Estan també cansats de les gesticulacions vanes de qui es pensa el melic del món, gastat de tant mirar-se’l. Volen distreure’s, volen “matar el temps”, el poc temps que els hi queda lliure. Així que algú amb ofici els distreu mentre, subreptíciament, els va endinyant la menja que vol. Tard o d’hora la tàctica rendirà, sortirà de sobte arran d’unes eleccions; la gent, corre-cuita (tenim pressa, tenim pressa), intentarà trobar dins seu elements de judici referents a la cosa pública, i aleshores notarà al paladar aquell regust (d’all?, de sofre?) que l’impulsarà a donar suport a qui l’ha alimentat. No cabran més anàlisis, es basaran en els pocs elements engolits, i això en el supòsit de que venci la mandra i vagi a posar el paperet per la ranura.

Hi ha pares i pares, hi ha avis i avis, però generalitzant, em permeto un suggeriment: i si deixéssim la tauleta a casa? I si l’àvia segués al costat del nen i comentés els diversos gustos dels plats? Potser els pares han de discutir on comprar la nevera que cal canviar, però algú hauria de posar sobre la taula com van els jocs del pati, o si al petit li agradaria jugar a bàsquet. I també, si anem a la política, proposar debats fonamentats i respectuosos; sobre un ampli espectre de temes i presentats de forma amena. I encara més, evitar les xutxes!, no donar gat per llebre ni disfressar de bé comú els interessos d’uns pocs.

Demano disculpes per una metàfora tan suada. Però és el que hi ha. El paper dels dirigents polítics, fins i tot els pencaires i de bona fe (la majoria), es prou carregós, sobretot per la tasca obsessiva d’un altre sector de posar pals a les rodes a tort i a dret. A més, s’ha generalitzat la necessitat del gest mediàtic, en una escalada sense fi cap a la banalitat més absoluta. És con si, al restaurant que hem vist, per substituir la pantalla del mòbil, el pare fes posturetes enfilat a la cadira. Però això roba temps i crema el conjunt, mentre un gestor fa contorsions la seva feina no avança. Així que va prenent rellevància el paper de l’àvia (perdó, dels col·lectius socials), que poden fer aquest pont entre el ciutadà i la ciutadana, angoixats i farts de tants focs d’artifici, i la gestió tan oblidada dels afers públics. Explicar, raonar, debatre, no es poden imposar per decret. Cal un esforç continuat, com el que fa Còrtum, i evitar que el malbarati la trajectòria de saltimbanqui d’uns quants polítics.