Un Vietnam atòmic

És dimecres i les notícies que arriben de l’est són cada cop més preocupants. Parlo amb la meva amiga Yevgenia. Viu a Kiev i em recorda que no esclatarà cap guerra nova. La guerra va esclatar fa vuit anys i la teníem allà mig adormida i mig oblidada malgrat els milers de vides que ja s’ha emportat per endavant. M’explica que és horrible intentar fer una vida normal quan portes des del mes de novembre escoltant cada dia que els russos t’envairan l’endemà. Una vida normal consisteix en anar a comprar, a treballar i poder caminar tranquil pel carrer mentre vas a veure algun amic o a la família. Aquesta cosa tan senzilla que és poder viure és el que Putin va robar ahir als ucraïnesos. I aquesta cosa, al final resulta que ho és tot.

La Yevgenia em recorda que Ucraïna és un país gran, de la mida de França, molt poblat, molt industrialitzat, amb unes quantes centrals nuclears i amb científics amb coneixements suficients com per fer bombes atòmiques. És conscient de que el seu país no guanyarà la guerra, però creu que es pot convertir en una mena de Vietnam. Un Vietnam nuclear. Segurament una fantasia de qui es nega a veure’s derrotat abans de començar la batalla. Una fantasia que espanta.

L’endemà es deslloriga l’horror i una de les coses que fa el president ucraïnès és donar al seu exèrcit l’ordre de matar tants soldats russos com sigui possible. Sap que la visió de taüts arribant a Moscou, Sant Petersburg o Samara són l’única possibilitat d’obtenir una cosa semblant a una victòria. La idea d’un Vietnam comença a prendre força. Un Vietnam atòmic.

Al matí parlo amb amics russos. No diuen res sobre el tema. Alguns fins i tot no responen. Tenen por de parlar amb occidentals. Una por que no és nova. Ja fa anys que quan les  converses amb la meva amiga Daria derivaven d’alguna manera cap a qüestions polítiques immediatament es portava un dit als llavis. Millor callar. Qui sap qui et pot escoltar, fins i tot si parles per whatsapp. Després, quan ens veiem fora de Rússia parlava d’Europa. Allà hi ha esperança repetia. Teniu sanitat. Teniu pensions. Teniu futur. A Rússia no hi ha res. Si perds la feina quedes a la misèria.

Europa existeix encara que els europeus no ens la creguem gaire. I és vista com un perill pel règim de Putin. Els russos veuen Europa com un espai pròsper i de llibertat. A Europa Daria tindria menys por ak futur. I també viuria més tranquil en Mikhail. Treballa a una empresa moscovita que desenvolupava uns avions que ara no troben compradors. Sap que al maig quedarà sense feina. El que no sap és de què menjarà el seu fill. La Nàstia que viu a Kazán explica amoïnada que l’euro ha pujat molt i que sent una mica de pànic. Que probablement aquesta pujada deu ser pels esdeveniments recents. Està començant a buscar una feina pels caps de setmana per poder cobrir les seves despeses.

El govern rus intenta mostrar una economia puixant, capaç de tirar endavant projectes faraònics, que inclouen la construcció de tres noves ciutats i el trasllat de la capital des de Moscou a algun lloc remot de Sibèria, prop del llunyà orient, però no tota la gent ho percep així. I giren els seus ulls cap a Putin per demanar explicacions. A les darreres eleccions la seva majoria va ser rotunda, però menys abassegadora del que hauria volgut. Un autòcrata porta molt malament aquestes coses.

El descontentament dels russos es va coent a poc a poc i Putin ho sap. Probablement, una de les raons per atropellar Ucraïna sigui aquesta. Però la mala maror segueix. I creix. Al setembre un grup de periodistes visitem Crimea, La sensació és ser els únics europeus que han trepitjat la península en anys. Una dona ens sent parlar en castellà. S’acosta a nosaltres. Vol practicar un idioma que se li anava rovellant. De cop ens pregunta sense gaire embut que pensem del règim assassí i criminal de Putin. No responem. Recordo la Daria portant-se el dit als llavis. Vés a saber qui escolta.

A Moldàvia la Victòria sí que en parla. Ho fa per recordar que tenen soldats russos al seu país, a Transnístria, des del 1990. Un cos d’exèrcit separat de Rússia per Ucraïna. No descarta que vulguin aprofitar l’ofensiva per annexionar-se també aquest territori. Té por. Molta por. I està amoïnada. El seu germà i la seva família viuen a Ucraïna. Ha parlat amb ells fa dues hores i estaven bé. Ara, no ho sap. De vegades dues hores són tota una vida.