SORTIM DE LA BARRICADA

No, no hi ha cap garantia que d’aquí a uns anys els Estats Units no hagi esdevingut un país d’ultradreta. Potser no és adient emprar el qualificatiu feixista, no vindrà dels fascio italians, ni tampoc del nacionalsocialisme alemany, però en tindrà moltes de les seves característiques: culte obsessiu i sectari d’un líder omnipotent; menyspreu i agressivitat, no sols per als dissidents, sinó per a tothom que no s’aplegui dins la cleda; utilització del seguidisme quasi religiós de les masses per a benefici d’uns pocs, etcètera, etcètera.

Voldria evitar començar l’any amb un missatge pessimista, així i tot no és inversemblant que el trumpisme torni, com tampoc ho és que a França guanyi Pécresse o fins i tot Zemmour, que Berlusconi ho faci a Itàlia o que a l’est d’Europa es consolidin els Urban o Morawiecki. Veiem que a Kazajistàn, Russia envia tropes per protegir un govern corrupte, i que arreu sorgeixen iniciatives que se salten els mínims referents d’una democràcia: respecte a l’altre i a les lleis comunes.

Per part dels demòcrates, dels qui creuen en la democràcia, la defensa es basa a estar convençuts de tenir la raó. I és cert però no suficient. El gran Albert Camus que va dir: “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que algú pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima, i que a vegades el coratge no té recompensa”. No pot ser més encertat, en aquesta Espanya en la qual un Casado, o una Ayuso, poden arribar a ser els escolanets d’un Vox elevat als altars per la moda actual de rebentar-ho tot.

I davant d’això, sí, bé, el coratge. Tanmateix, on i com s’empra el coratge?

Encara que avui, en el nostre àmbit no sembla que es pugui produir un cop d’estat del tipus que va portar a Espanya a quaranta anys de criminal dictadura, sí que pot ser factible l’accés al poder d’opcions totalitàries (podeu posar feixistes, nazis, neofranquistes, etcètera) per la via d’unes eleccions democràtiques, aquelles que els populismes estan aconseguint degradar i de les quals la ciutadania se sent cada cop més escèptica i d’aquí el descens imparable de la participació.

Així doncs, sembla que un primer pas on aplicar el coratge per salvar la democràcia seria l’esforç per difondre la seva necessitat. I es fa, hi ha iniciatives realment encomiables, en general a l’esquerra, que amb heroisme intenten mantenir encesa la flama. Però el problema és que, al davant, la feina de demolició és molt més fàcil. I la gent compra més una baralla que una abraçada.

En un món cada cop més complicat, es fa difícil que el gruix de la gent faci l’esforç no sols d’entendre’l, sinó de revisar-ho constantment a la llum dels greus esdeveniment que no paren de passar. Va caldre replantejar-se moltes coses després de l’11-S, com també cal fer-ho ara que la pandèmia ha trasbalsat la nostra quotidianitat. I això costa, vol esforç, coneixements i hàbit, que no es poden exigir a qui prou fa per tirar endavant en el dia a dia. Davant d’això, la frase punyent, la mentida vestida de versemblança (a vegades ni això), la informació subliminal malintencionada, són fàcils de pair, fins i tot divertides, propícies per ser compartides en el bar o a les xarxes socials.

Es juga amb disparitat d’armament. Entitats que s’esforcen per aturar un desnonament, les que estudien la vigència dels plantejaments marxistes, o les que cerquen escletxes per on s’introdueix el masclisme, per exemple, són necessàries, imprescindibles, però no suficients. Són barricades defensives, no preparades per a l’expansió. André Malraux, a la seva obra L’espoir, diu referint-se a la guerra d’Espanya: “Com neixen les barricades? Per lluitar contra les forces reials de cavalleria, perquè el poble no n’ha tingut mai de cavalleria. Espanya avui, està coberta de barricades… contra l’aviació de Franco”. Sabem com van acabar aquelles barricades, i ens esgarrifem pensant on poden acabar les actuals davant la poderosa capacitat de difusió que tenen les teories antidemocràtiques, com per exemple les promogudes per Steve Bannon. Un munt de llambordes per lluitar contra una guerra bacteriològica de gas tòxic, que penetra sense ser apercebut.

Hi ha molts diners disposats a finançar el domini mental de la gent. Mai les opcions populars podran arribar a igualar-lo econòmicament. On potser hi ha esperança és en la difusió. Si els antidemòcrates tenen més mitjans, els demòcrates, avui encara, som més. Caldria doncs eixamplar aquesta faceta, i enfocar-la cap enfora i no endins. No intentar convèncer al company de barricada, que ja ho està, sinó a aquells que s’estan mirant el combat des del balcó i que, si són molts, poden influir en el resultat. Un repte per a tantes i tantes entitats que tenen clara la necessitat de continuarr lluitant, però que no surten de la seva zona de confort. És molt el soroll mediàtic, molta la cridòria barroera; cal que ens fem sentir per sobre d’ella, i per això, només la quantitat ens ho permetrà: escampem doncs més enllà del nostre àmbit la gravetat del moment i la necessitat de fer viva una democràcia avui encongida de por.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

Deixa un comentari