Els dos perdedors del l’afer Canet

El que ha succeït a Canet de Mar, que els pares d’un nen de 5 anys demanin el 25% de l’ensenyament en castellà, en unes altres circumstàncies hagués passat desapercebut. S’hi hagués dedicat un breu a la premsa i prou. Però què ha passat? Doncs que en polititzar-se ha agafat una dimensió fora de mida.

Aquí ha fallat tothom: família, direcció, administració… El desplaçament en persona del conseller d’Educació a l’escola Turó del Drac, en lloc de minimitzar el fet, posa un enorme focus en l’afer: mitjans que s’hi desplacen, alcaldessa que el rep, declaracions a la sortida, etc. La trobada de consellers d’Educació de diversos governs de la Generalitat amplia l’esmentat focus.  La reacció d’alguns veïns proposant fer-li el buit al nen, deixant-lo sol a l’aula, com a mesura reivindicativa no té nom. La idea llançada per més d’un de fer escrache als progenitors es defineix per si sola. Les pintades aparegudes a la població s’haguessin pogut estalviar.

Per altra banda, la iniciativa de denunciar la Conselleria no fa altra cosa que posar més llenya al foc. Fa basarda haver-ho de repetir: aquests temes necessiten molta serenor. La llengua és quelcom molt delicat, doncs apel·la a la particular expressió de cadascú, als avantpassats, a la història, a les arrels, a la idiosincràsia tant de les persones com de les col·lectivitats; i l’educació hauria de ser l’eina més sagrada de les societats, doncs dotem d’elements els nostres infants, adolescents i joves perquè facin el seu camí amb qualitat, amb proïsme i amb ciutadania.

Quan usem les llengües com a arma llancívola, hi sortim perdent tots, tinguem la llengua materna que tinguem; i en aquest cas n’hi ha dos que perden més que ningú: el nen de cinc anys, que està enmig d’un huracà que ell no ha provocat, i la llengua catalana, aquest idioma que tants diuen voler protegir, doncs alguns la pretenen captiva seva, afegint-li uns colors, unes idees i unes sigles que no hauria de tenir. Una llengua despullada de connotacions socials, polítiques i partidistes té més recorregut que una llengua amb motxilles afegides.