Llums i foscors

Ahir va ser el dia.  Vàrem assistir a l’encesa de la gran estrella que corona la torre de Maria del temple de la Sagrada Família, culminant així la il·luminació de les seves 800 finestres.

Passejant pels carrers barcelonins de Ferran i de Jaume I podem gaudir aquests dies de la cinquantena de figures lluminoses a les façanes dels edificis que conformen el pessebre de llum dispersa que discorre de la Via Laietana a la Rambla.

Quatre barcelonins no viuran aquesta joia, aquesta festa de la llum.  Una nena de mesos, el seu germanet de tres anys i els seus pares van morir cremats a l’incendi que es va produir a l’infrahabitatge on vivien, al local abandonat per una entitat bancària a la plaça Tetuan d’aquesta ciutat.  Quatre veïns que haurien donat qualsevol cosa per disposar d’una llar digna amb un subministrament elèctric segur, veïns nostres a qui la precarietat els va arrabassar, precisament, el més preuat que tenien.

Aquests dies inundem el Portal de l’Àngel a la recerca de la compra ideal tot batent rècords de concentració de persones i de felicitat per metre quadrat,  just  quan es compleix un any de l’incendi que va costar la vida a quatre persones que habitaven una nau industrial abandonada al Gorg, de Badalona.  Altres quatre conciutadans nostres a qui poc podrà importar ja la concentració de joia humana per metre quadrat, ni als carrers plens de regals ni en aquell espai inhòspit on malvivien.

Passem per davant de locals i per sota de pisos ocupats per persones que no poden ni encendre la llum, habitats per famílies que no poden escalfar-se ni conservar els aliments, per nens que no poden estudiar ni dutxar-se en condicions mínimament dignes, per persones que s’exposen cada dia a riscos d’electrocució o d’intoxicació per inhalació de CO₂ o, directament, a un incendi que els tregui la vida.

Aquestes persones, veïnes i veïns nostres, caminen per aquell fil estès per sobre del precipici, fil per sobre del qual només s’hi pot avançar ni que sigui a risc de caure als abismes que, als seus peus, se’n van succeint: de la precarietat laboral s’entra a la pobresa econòmica, que obre el camí cap a les pobreses habitacional, energètica, sanitària o educativa, introduint indefectiblement les persones al circuit de l’exclusió.

Quina és la primera manifestació de precarietat viscuda, aquella on rau a l’origen? Quina baula calia abordar per tal de tallar la sinistra cadena?

La pobresa ja és viscuda per persones que tenen feina, però tan precària que impedeix viure dignament, l’emergència habitacional s’escampa com un fet que ja ni ens sorprèn, mentre les administracions no arriben a proporcionar una solució a l’alçada del nombre de desnonaments que es produeixen cada mes.  Si la precarietat esdevé heretada, la vulnerabilitat es converteix en apresa.

Cada cop que s’esdevé notícia a la secció de successos, constatem que les mesures sovint es queden a facilitar l’atenció sanitària, el subministrament d’aliments i el seguiment escolar per part dels serveis socials municipals, que és  tot l’esforç que pot fer un ajuntament quan s’enfronta a un allau de desnonaments i ja no disposa de recursos habitacionals.  Però no és a les seves mans escometre les causes primeres, l’arrel del problema, doncs aquesta crisi supera els marges d’actuació municipal. Quant al govern autonòmic, és constatable que no ha fet tot el que és a les seves mans ni tan sols ha destinat els pressupostos suficients.

Que el problema és complex , que el seu origen és multifactorial o que no té un abordatge senzill a les mans d’un sol dels nivells de l’administració, no poden ser excuses ni poden evadir-nos de la nostra responsabilitat com a societat.  Cal la implicació de tots els nivells, tots.  Cal abordar les causes, des de les polítiques migratòries fins a les polítiques d’atenció i acompanyament a les situacions de vulnerabilitat, passant per la precarietat laboral.  Totes les causes.

Què podem fer com a individus socials?  És a les nostres mans la solució de cada cas? Com a societat civil organitzada tenim un deure clar: exigir fermament a qui ostenta el poder que s’arribi a un pacte de societat (tant és si ho anomenem nacional o estatal) que escometi definitivament les polítiques necessàries, doncs una societat digna d’aquest nom ha de ser capaç de construir un pacte social que garanteixi un paquet bàsic de ciutadania, un cos de drets que traspassi cicles electorals i etapes de govern.

Javier Bernad

Aprenent

@Nefelopode

Deixa un comentari