CONSTITUINT LA REFORMA

Els “ara no toca” es succeeixen en un temps polític convuls que pensa que arribarà un dia en que deixarà de ser-ho.  Potser la nostàlgia de la estabilitat política derivada del bipartidisme permetia una prospecció oracular de més àmplia durada… o potser la convivència alternant de menys agents polítics sobre el tauler permetia reformes de gran volada.

Ens haurem d’acostumar, cada cop és més evident, a entomar les fites importants amb calamarsa o ventades, per que aquells temps de calma, com està passant a tota Europa, es difícil que tornin.  Si no ens adonem la ciutadania, per entendre millor les raons de la política, ni tampoc s’hi esforcen més les figures polítiques menys porugues, no trobarem el ritme en aquesta Espanya convulsa pels vents de la globalització i els terratrèmols del populisme més ximple.

Els que varen estar a presó per militància antifranquista, com Nicolàs Sartorius, encapçalen avui moviments federalistes.  Havent participat, junt a Santiago Carrillo i molts altres represaliats de les esquerres de la època, en el procés de transició des del franquisme,  varen ser capaços en aquells moments de crear una base sòlida de consensos, junt als representants de la dreta política, per encardinar un articulat constitucional prou ampli i ben travat que ens facilités conviure a tots els espanyols i espanyoles durant els següents 40 anys, desprès de 40 de dictadura. I fins avui.

És fàcil dir-ho, però mirant amb retrospectiva, molt difícil fer-ho.  Serà que tots, en aquell moment, tenien un passat comú i un objectiu clar: la manca de llibertats mínimes durant tres generacions i la necessària obertura a un present europeu i un avenç a la modernitat. 

De quin calat son els lideratges d’avui que posen tantes pegues al progrés del país i  l’equilibri en drets i deures?  Una dreta dedicada exclusivament a desgastar el Govern de coalició, que es va unir en el seu moment amb la clara consigna de desplaçar de la direcció del país a un partit corcat de corrupció,  però també amb una agenda clara per a reemprendre els reptes polítics en clau d’esquerra: treball, drets socials i progrés.

Avui, ni PSOE ni Unidas Podemos, ni els propis federalistes veuen clar que sigui el moment de moure fitxa, com si la reforma de la Carta Magna requerís d’un nou escenari constituent, amb tots els moviments i parafernàlia del 78.  Certament, la presència de 55 diputats i diputades de VOX (55!!) fa preveure un seguit d’obstacles insalvables, amb la complicitat de la “derechita cobarde” del PP, en aquest cas, covard per defensar el millor pel país.  Ser un partit “d’estat” ja no es porta, ja no obté la simpatia del públic més polaritzat, ja no ven.  I aquesta és la pitjor de les notícies pel nostre país, tant a Espanya com a Catalunya, que no disposem de totes les peces per construir i millorar un país i, si no canvien certs partits polítics i lideratges, no les tindrem mai més.

De què es tracta, doncs?  D’esperar que despertin del seu somni antiquat?  De que emergeixi una nova parella de ball més destre? No podem esperar tant… Hem de començar a fer sense dir…  de transformar l’estil de govern i les regles de la col·laboració inter-autonòmica sense haver d’explicitar-ho. D’avançar en la missió de la nova Secretaria de reforma constitucional i Nuevos Derechos del PSOE, que encapçala Felix Bolaños, a través d’estratègies de cooperació, de pactes sectorials i territorials, amb una enginyeria fina que vagi avançant en les estructures federals i les dinàmiques col·laboratives, que son l’essència bàsica del federalisme.

Per partir de consensos, destaquem un i important que afecta a tots els dirigents de Comunitats Autònomes i ajuntaments, del partit polític que siguin:  els drets socials fonamentals, tocats o posats en qüestió per les crisis econòmiques i sanitàries, s’han de collar bé al terra. La protecció social, la sanitat universal, la educació i la garantia de les pensions i la vida digna de les persones son elements comuns sobre els que es pot construir.

Defensar que tota la ciutadania de l’estat espanyol ha de tenir els mateixos drets socials i que totes les generacions han de poder tenir una oportunitat és el fonament per que Espanya i totes les Comunitats Autònomes no es quedin a la cua d’Europa en la recuperació que ens espera els propers quinze o vint anys.  Si algú que estigui actualment en l’escena política no ho veu clar o no està disposat a posar tot l’esforç en aconseguir-ho clarament hauria de dedicar-se a altre cosa.   Miops no, gràcies. Elefants a dins una quincalleria, tampoc.  

Isabel Sierra

@IsabelSierraNav

Psicòloga

Deixa un comentari