M’he comprat un d’aquests patinets elèctrics de moda. Però no és de mobilitat del què volia parlar. Vull parlar de vellesa, d’una vellesa relativa. M’he trobat a les instruccions unes frases que m’han esgarrifat: l’ús del patinet és per a persones entre els 16 i els 50 anys. El fabricant xinès no ho diu només una vegada, sinó dues.
Ens hem habituat tant als discursos que diuen que als 75 anys estem fantàstics per a treballar, que hem oblidat que els cossos es fan vells: els reflexos es perden i els ossos es tornen fràgils. De sobte, ens trobem amb aquesta recomanació i se’ns fa un ai al cor. Si als 50 anys encara ens poden quedar 25 treballant, què volen dir amb que no podem conduir un patinet? Hi ha moltes feines molt més dures i arriscades!
Avui vivim més anys i això és un fet. Tanmateix, com passa amb tots els fets n’hi ha més. L’esperança de vida no és homogènia, atès que els rics viuen més anys. La diferència entre el barri més pobre (Torre Baró) i el més ric (Pedralbes) és d’11 anys. 11 anys donen per a molt. Allargar la vida laboral és un càstig contra els més pobres. A més a més, quan ens diuen que hem de treballar més perquè vivim més, se n’obliden que si vivim més és perquè treballem menys. Avui és habitual començar a treballar passats els 20 anys o inclús prop dels 30. En canvi, en el passat es començava a treballar amb 9 anys. No parlem d’un passat gaire llunyà, sinó de generacions que són vives i expliquen que van començar des de ben petits al món laboral.
A les pel·lícules i sèries el treball acostuma a ser en oficines. Poques vegades veiem feines com maquinistes de trens o metro, conductors d’autobusos, bussejadors professionals, mossos de magatzem, cambreres d’hotel, auxiliars de geriatria, fonidors de metallas, i tantes i tantes feines que si ja és difícil imaginar-te-les amb 67 anys, és una provocació quan un ministre de la Seguretat Social vol reflexionar de treballar-ne fins els 75.
Óscar Guardingo
@oguardingo
Treballador de SEAT i ex-senador
