Icteròpsia

Podríem definir la icteròpsia com la concepció, la característica o l’estat que ens fa veure la realitat de color groc.

Existeixen diverses cromatòpsies: cianòpsia per al blau, eritròpsia per al vermell, fins i tot trobem la xantòpsia per al groc, totes elles en el camp semàntic de les afeccions. Però no, la que avui ens ocupa, la icteròpsia, no és pas una patologia. Podem afirmar que és una cosmovisió limitant que filtra la realitat segons un parer determinat que ens fa percebre la societat, la convivència o la política sota un filtre groc.

No busquin el mot al diccionari: no existeix. Potser és només una simplificació, potser un joc. El fem néixer de la suma dels arrels grecs ikterós i ópsis, i és fet a mida per definir la percepció de la realitat que tant i tant ha condicionat les nostres vides a Catalunya en els darrers anys.

Malgrat allunyem el concepte del camp patològic, hi ha persones a qui els fa pensar de forma irremeiable en la icterícia (també hem sentit en parlants veterans la variant tirícia), l’afecció causada per l’augment a la sang del nivell de bilirrubina (sí, sí, aquella que puja “cuando te miro y no me miras”) i que ocasiona certa grogor a la pell o als ulls. Però no és la nostra intenció qualificar la icteròpsia de malaltia, categorització que ens duria a la temptació de despersonalitzar qui pensa diferent, i cal que quedi clar que cerquem precisament el contrari.

De reduccionismes diversos i estretors mentals variades n’han existit des que el gènere humà ronda per aquest nostre planeta, res de nou. Però el cas particular que ens ocupa, la visió icteròptica, va assolir uns nivells de complicació que, fa tant sols un parell d’anys, ens feien valorar-lo com un enquistament etern i pràcticament irresoluble. I és comprensible que fos així: quan es crea un nosaltres enfrontat a un ells i es constata que a totes les esferes, des de la colla de petanca fins a la presidència de la Generalitat, s’instal·la un monòleg excloent fruit de la cosmovisió monocromàtica, de la percepció mítica i onírica del món, i de la divisió dels integrants del demos en funció de patrons identitaris, resultava ben difícil veure la sortida del túnel cap a la convivència.

Avui comprovem que, malgrat que els efectes ocasionats per aquest reduccionisme han estat veritablement greus, hores d’ara, sortosament, experimenta un apaivagament notable que ens permet albirar una propera solució a l’horitzó.

Ara que a còpia de temps, de realitat i de decepcions, han anat minvant els fonaments d’aquesta concepció, tenim una oportunitat irrepetible per recuperar la convivència. No es tractaria de vèncer, potser ni tant sols de convèncer, ni de tolerar la diferència (tolerar neix de la supèrbia de qui se sap en el cert), potser és només -i no és poc- l’oportunitat de conviure en lloc de comportar-nos, de superar el nosaltres enfront de l’ells per tendir a sumar des de les diferències cap al bé comú.

Recuperem  la visió cromàtica en tota la seva esplendor, la vida és breu; la realitat, rica i multicolor.

Javier Bernad

Aprenent

@Nefelopode

Deixa un comentari