L’erupció del volcà Cumbre Vieja a La Palma (Canàries) està donant nombroses imatges, la majoria de les quals vinculades al foc, les pedres i les espurnes que escup. Però també n’està donant de més humanes, relacionades amb les famílies que han de buidar casa seva en molt poca estona, per indicació dels serveis d’emergència, atesa la proximitat de la lava que avança inexorable cap a la seva llar. En només quinze minuts! Què t’endús en un marge de temps tan curt?
Les persones afectades no se’n sabien avenir. Amb una clara impotència i amb nombroses llàgrimes, veuen com la llengua s’acosta amb rapidesa cap a les seves parets. Després veuen amb els seus propis ulls com cauen els murs i com els mobles, la roba i els plats se’n van en orris. En altres paraules, com un munt d’històries personals és arrasat en breus instants.
És evident que la vida és el cos. Si anem en un vaixell i aquest s’està enfonsant ens llençarem de cap al primer bot salvavides que trobem. No recularem fins a la cabina per recuperar la cartera, ni la càmera fotogràfica, ni la jaqueta de pell. Lluitarem, això sí, per salvar altres «cossos», és a dir, altres persones estimades: la parella, els fills, els pares, les amistats. Però menarem per rescatar sans i estalvis uns éssers humans, encara que estiguin nus. No farem cap esforç per evitar-li la mort a un objecte: un collar, un rellotge, un braçalet, una americana.
La salut és el que importa, diu el tòpic; i és ben cert. Si seguim vius, a més, seguirem tenint cervell i cor, que són els llocs on s’emmagatzemen les idees, els pensaments, les opinions, les creences, els gustos, la memòria, els amors i els coneixements. Però també és cert que amb la pèrdua d’un llibre, d’un disc, d’un quadre, d’una samarreta o d’un souvenir se’ns en va una part de la nostra vida. Desapareix un fil conductor que et porta directament a un amic, a una ciutat, a un paisatge, o a un familiar. En definitiva, a un munt de peces de puzzle sense les quals la teva trajectòria perd part del seu sentit.
Això ha passat a Tacande, El Paso, Tazacorte, Mazo, Los Llanos, El Paraiso, etcètera. Independentment del poder adquisitiu de cada família, ben segur que qui més qui menys conservava un àlbums de fotos, cartes dels seus avantpassats o dibuixos dels seus nets. La lava s’ho va endur tot pel davant, sense aturar-se a valorar. Només espero i desitjo que, tot i les presses, s’emportessin el màxim de valors, que encertessin en la ràpida tria i que, amb el que han salvat, puguin refer la seva vida personal, familiar, social i professional.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam