Sobiranies dissoltes

Avui hi ha sobiranistes per tot arreu, però que se n’ha fet de la sobirania? Els nacionalistes se’n diuen sobiranistes. L’extrema dreta d’Europa oriental també es fa dir sobiranista. Hom podria pensar que la sobirania és avui la peça fonamental de la política europea. Però, realment, de sobirania en trobem ben poca.

Mentre Caixabank presentava l’ERO més gran de la història d’Espanya, el seu consell d’adminitració s’augmentava escandalosament el sou. El seu president passava a guanyar de mig milió d’euros a un milió i mig. Què va fer la ministra d’Economia? Entre gens i res: va demanar empatia als banquers. Empatia també va demanar a ministra de Transició Ecològica a les empreses elèctriques al començament d’una escalada brutal del preu de la llum.

Avui a Europa, de sobirania hi ha ben poca. I menys hi haurà si fem cas als anomenats sobiranistes. Al món, Xina és sobirana, com també els Estats Units. Són països amb capacitat de dirigir l’economia. En canvi, a Europa ni l’Europarlament és el Congrés dels EUA ni la Comissió Europea és la Casa Blanca. El món camina cap a un enfrontament de dues potències i Europa és al bell mig, amb les seves sobiranies dissoltes. Les competències reguladores que abans tenien els estats no han passat a òrgans polítics europeus, sinó que s’han dissolt als mercats. Els organismes reguladors independents que han substituït els ministeris -com a Espanya la CNMC- són copats per autèntics dogmàtics del lliure mercat i la conformació del preu elèctric és un bon exemple. Ni les factures que han de pagar les llars ni la competitivitat industrial europea semblen influir per arribar a mecanismes de preus més justos.

Europa ha de decidir si camina cap a una unió política i fiscal amb capacitat de posar les regnes a uns capitals desbocats o si retorna la capacitat sobirana als estats. L’actual UE dels tractats que es desentén de la desigualtat que pot provocar una transició ecològica i una digitalització en mans dels mercats només ens portarà a més protestes com la de les armilles grogues franceses. En el món que configuren els EUA i Xina penso que seria molt millor la primera opció, una Unió Europea política i fiscal forta. En tot cas, no podem anar a la deriva, competint amb dues soberanies tan fortes com la nord-americana i la xinesa. No podem acabar demanant empatia al Partit Comunista Xinès i a la Casa Blanca.

Òscar Guardingo

@oguardingo

Treballador de SEAT i ex-senador

One thought on “Sobiranies dissoltes

Deixa un comentari