Infinitesimal

El diccionari ens diu: per extensió, incalculablement petit. Si apliquem l’adjectiu al canvi al llarg del temps, es tractarà d’un canvi imperceptible, però sense aturador. Un exemple: com envellim. El dimarts tenim el mateix aspecte que el dilluns. Tanmateix, si després mirem una fotografia nostra d’anys enrere, potser ens esgarrifarem. Llei de vida.

El que ja no és tan “llei de vida” són els canvis, no sols imperceptibles sinó també innumerables, que van transformant la nostra societat. A vegades, algun esgarip ens crida l’atenció, però aviat la desviem cap a un altre tema, pensant que tot segueix aparentment igual. Però no és així. Pensem en un col·legi públic, en un barri on n’hi també de privats concertats. En el primer tot segueix igual, potser el rec no funciona i els pocs arbres del pati s’estan assecant, però el canvi és imperceptible al llarg del curs. També ho és que, durant el mateix període de temps, s’ha subvencionat la renovació del frondós arbratge d’una institució veïna no pública. Canvi imperceptible, però que influirà, potser, en alguna família a l’hora de decidir l’escola dels seus fills. Com el que pot causar la decisió de desviar tractaments costosos de la sanitat privada a la pública, mentre que la primera es reserva els casos fàcils i rendibles. O el préstec de places d’un hospital públic. “Només són unes quantes”, “no n’hi ha per tant”. Tanmateix, potser l’ocupació de la institució pública haurà augmentat un 2 o un 3 per cent. Mesos després, un altre 3%, imperceptible en el curt termini.

En molts aspectes de la societat, els moments de crisi fan que, atemorits, mirem enrere i ens adonem, massa tard, del canvi brutal que s’ha produït i, també, que caldran esforços titànics per reconduir una situació que ens haguéssim pogut estalviar. Pensem, un altre exemple, en com es despobla l’àmbit rural: una mica d’explotació dels preus agraris, una mica de desídia en la dotació en educació, el tancament d’un consultori mèdic o de l’única sucursal bancària, al·legant els grans serveis que donen centres, això sí, a bastants quilòmetres d’allí o les bondats d’internet. Tot amanit, és clar, amb un clientelisme que confia les solucions al cacic de torn, i no a una participació honesta i valenta dels vilatans. Un sol factor, en un moment donat, és poca cosa; tots plegats i al llarg del temps: un desastre anunciat… i volgut.

Perquè les coses no es fan soles. Les decisions les prenen persones, i aquestes persones estan influenciades per interessos propis i pressions externes. Em ve al cap l’Artur, presumint arrogant de liderar les retallades durant la crisi de fa una dècada. Una per aquí, una per allà, de mica en mica, els serveis públics s’anaren degradant, mentre s’engreixava el compte corrent d’iniciatives privades. Pot ara, milers de morts després, mirar a la cara al seu interlocutor i presumir d’haver comandat el “govern dels millors”? Però, més enllà de les molt meritòries manifestacions de les marees i alguns més, qui s’adonava aleshores dels petits passos vers un desvaliment social intencionadament cercat? I, pitjor, qui reaccionava?

Es valen de què la gent, atrafegada, masegada per una allau d’informació sovint tendenciosa, no pot estar a l’aguait de tot. Una mica per aquí, una mica per allà… Si la resposta popular en frena una, se n’endeguen tres més.

Si ho extrapolem al nivell global, la situació és tant o més preocupant. Perquè els Trump, Bolsonaro, Salvini o Díaz Ayuso són només puntes d’iceberg d’una estratègia global de descrèdit de les institucions com a reguladores i ordenadores del bé públic, el que porta a la sensació de desvaliment, i d’aquesta a la cerca de solucions fàcils als problemes complexos, aquells que s’han anat arrelant i agreujant infinitesimalment, dia a dia, retallada a retallada, privatització a privatització, en benefici d’uns pocs.