2007-2011, un mandat municipal a defensar

A finals de juny de 2011, el convergent Xavier Trias esdevenia alcalde de Barcelona, després de treure 14 regidors en front dels 11 que assolí Jordi Hereu. D’aquesta manera la dreta posava fi a 32 anys consecutius de governs progressistes a la ciutat, protagonitzats pel tàndem PSC-PSUC primer i PSC-Iniciativa després. Per primer cop des de 1979, la capital de Catalunya deixava de tenir un alcalde socialista: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu.

No guanyar les eleccions del 22 de maig de 2011 no significava haver fet una mala gestió durant els quatre anys anteriors. El balanç 2007-2011 fou positiu, molt positiu, vist amb perspectiva i objectivitat. La ciutat no va parar, fent costat a les seves classes populars i continuant dignificant l’espai públic dels diferents barris i districtes que la configuren.

Es va complir amb el 90% del PAM, el Pla d’Acció Municipal. Es va invertir clarament en l’ensenyament 0-3 anys, obrint nombroses escoles bressol: Can Canet, La Fassina, Galatea, Collserola, Els Horts, etc. Es va apostar clarament per la Zona Franca, com a eix laboral, tecnològic i de desenvolupament. Es va construir habitatge social, amb milers de pisos  dotacionals lliurats. Es va renovar l’acord per continuar acollint el Mobile World Congress, el qual encara avui manté el seu vincle amb Barcelona. Es va millorar el transport públic, fent arribar el metro per primer cop a barris com el Carmel, el Coll, la Teixonera, Can Cuyàs, etc. Es va treballar per la candidatura Pirineus-Barcelona per organitzar a casa nostra uns Jocs d’Hivern. I sobretot es va fer una bona gestió econòmica, sense estirar més el braç que la màniga, reduint el deute històric del Consistori i deixant les arques de l’Ajuntament en bon estat, cosa que fins i tot el mateix Trias va reconèixer anys més tard.

Tot i aquest bagatge, el govern sortint (Jordi Hereu, Imma Mayol, Ricard Gomà…) va perdre els comicis. És evident que més de tres dècades en el pont de comandament de BCN pesaren en l’elector, àvid legítimament d’un canvi de cares; com també és evident que el context de crisi planetària que s’estava vivint, esclatada el 2008, amb nombrosos aturats, castigà en general tot aquell qui estigués governant en aquell moment. Però ara, deu anys després, crec que cal mirar aquella etapa amb estima i admiració.

Xavier Barberà

Filòleg

@xabarberam

Deixa un comentari