Als anys setanta es va posar de moda en el món empresarial un vídeo titulat Quién mató la venta. S’aplegava tot el personal de l’empresa, sovint les noies en un grup lateral i el gerent al darrere, repenjat a la porta, amb somriure de suficiència. I començava la projecció. Fruit de l’època, el plantejament i l’argumentari eren simples, fàcil d’entendre a tots els nivells de coneixements i interès: tractava d’una venda que no s’havia consumat i anava repassant cada pas del procés cercant la raó del fracàs: la telefonista que no agafava una trucada d’un client perquè estava parlant amb una amiga, el del magatzem que s’equivocava en posar l’etiqueta, i també el comercial que havia compromès una mercaderia de la qual l’empresa no disposava d’existències. No recordo, però possiblement no es feia massa èmfasi en el fet que tot això fos fruit d’una direcció que en la seva arrogància no acceptava ni la possibilitat d’equivocar-se, essent-ne en últim terme, el responsable.
El record ve del món de l’empresa, i per tant professional, on a canvi d’un sou, la gent se suposa que ha de fer-ho el millor possible, i també on una evolució negativa pot comportar l’acomiadament o, si és generalitzada (direcció inclosa), la desaparició de l’empresa. Es pot extrapolar això al món del voluntariat? Al món dels centenars de col·lectius que malden per assolir un objectiu comú? No és freqüent, però s’hauria de fer.
M’explico: participar en una causa comuna a canvi de res, dedicant-hi temps, potser fins i tot diners, relacions, etcètera, és molt sacrificat. I hi ha el consens de què “prou fa” qui participa en ella. Ho pensa l’entorn i el mateix interessat… I és veritat… en part. Perquè, si tornem a la telefonista, costa el mateix agafar el telèfon ràpidament que després d’una estona, o el responsable de magatzem, que segur que guanyaria temps si, abans d’enganxar l’etiqueta d’enviament, repassés el nom i l’adreça del destinatari. El que és important és evitar creure que perquè es fa de grat ja es pot fer de qualsevol manera.
Vull fer un incís: si molts dels grups, alguns de molt més grans i teòricament amb prou mitjans per organitzar-se, funcionessin la meitat de bé que Còrtum, la seva web, els àtoms, els vídeos i les trobades, es podria tenir fe que anem vers un món millor. Però no és així. Qui no coneix algun grup, on a l’engranatge hi ha una dent trencada, i com a conseqüència tot l’aparell grinyola, o fins i tot s’atura?
El que vull dir és que la participació en projectes col·lectius és voluntària, però això no vol dir que pugui ser deficient. Ningú imposa (o no hauria de ser així) el nivell de compromís de cada nova incorporació, però un cop assumit per la persona, que en tria el seu abast, aquest hauria de ser seriós i eficient, i si atenem a l’interès personal demostrat en apuntar-se, fins i tot més.
Qualsevol col·lectiu té quatre elements principals: Els seus membres, els actius que hi aporten, l’estructura amb la qual s’organitzen i també els objectius fundacionals. Una coral té els seus cantaires, que aporten la veu, potser també una quota, hi ha funcions repartides (des de cantar o dirigir fins a encarregar-se de l’arxiu de partitures) i tot plegat per fer concerts el millor possible. Deixo al lector el paral·lel en una ONG o en un partit polític.
Sovint s’oblida aquesta multiplicitat de factors que incideixen en l’esdevenir grupal. Per excés (a vegades el director és un somiatruites que vol interpretar Aida amb sis cantants que no saben solfeig) o defecte (quan el solista previst no es presenta als assajos), la manca d’un equilibri entre estructura, actius i objectius pot fer anar en orris tota l’organització. I això, es va fent més greu com més alta és la responsabilitat de qui no ho té en compte.
Així, poden ser letals per al grup, i molt perjudicials per a l’objectiu que es proposa, una gestió adaptada a la conveniència particular del qui pren la decisió. Qui no ha viscut el retard en una convocatòria a una trobada en funció del calendari particular del convocant, sense tenir en compte la necessitat o la urgència que en pugui tenir el col·lectiu. Tothom té dret a atendre les necessitats familiars, però és en el moment d’acceptar encarregar-se d’un tema, quan s’ha de tenir present, no quan la bola ja roda.
En l’àmbit dels grups, això posa un dilema de difícil resolució: I si no hi ha ningú més que s’ofereixi? “Potser és millor reunir-se tard que no fer-ho perquè ningú se n’ocupa”, es pot pensar; o també “ja que hi som, ara no ho podem deixar, seguim mantenint el que ja hi ha, encara que no se li apreciï gens d’interès pel bé col·lectiu”. Però també proposo aquesta reflexió: Es podrà arribar mai a l’objectiu si s’accepten aquestes retallades d’eficàcia? Fins on arribarà la davallada?
El cas s’agreuja quan la persona que no sols no porta la seva responsabilitat a terme, sinó que tampoc deixa que altres l’assumeixin, perllongant en el temps el desequilibri entre el grup, els seus mitjans i l’objectiu.
L’equilibri és una situació difícil d’assolir i encara més de mantenir. Sembla adient que periòdicament es tingui un moment de reflexió, posant-se preguntes com: On som? Amb què comptem? Ens apropem a l’objectiu a una velocitat adient? Hi ha algun aspecte que coixegi? Plantejar-se això implica una dosi d’autocrítica i de valentia per, arribat el cas, canviar de rumb i fins i tot de lideratge.
Avui, els col·lectius que emprenen una lluita social, política, de memòria històrica, ecològica i tants d’altres d’interès global, encaren un món molt difícil on les forces contràries a una evolució justa i solidària són molt fortes i poderoses (i actuen “professionalment”). Ni un gram d’energia, ni un sol participant sobra. No es pot dilapidar alegrement l’actiu existent, pensant que això és un simple voluntariat.
És dur i no és gens fàcil. I el primer pas és imprescindible: ser conscient que els col·lectius (de la mida i tipus que siguin) són éssers vius, que evolucionen, que tenen necessitats específiques, i també malalties que cal diagnosticar i resoldre. Aquesta reflexió sobre els membres, els actius, els objectius i el necessari equilibri entre ells, hauria de ser part de la quotidianitat dels grups. Els hi va la supervivència. I si parlem dels que malden per un món millor, també la de tot el poble.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”