Pues si vemos lo presente cómo en un punto se es ido y acabado, si juzgamos sabiamente, daremos lo no venido por pasado. No se engañe nadie, no, pensando que ha de durar lo que espera, más que duró lo que vio porque todo ha de pasar por tal manera.
(Jorge Manrique)
La nostàlgia és avui la més forta de les emocions polítiques. Va haver-hi una altra emoció política, la de la confiança en el progrés, vinculada tant al pensament cristià com al socialista, que s basava en la certesa que el món del demà seria millor, igual com el món d’avui és millor que el del passat. Quan parlo d’emocions polítiques no vull limitar el terme a l’àmbit sentimental, sinó a l’etimologia: emoció prové del llatí emotio, que a la seva vegada prové d’emovere. Una emoció és allò que fa que alguna cosa es mogui. Llavors, una emoció política és allò que fa que la gent es mobilitzi políticament.
Un dels autors que millor explica la força política de la nostàlgia és Mark Lilla a la introducció de la seva obra La mente naufragada. Lilla diu que «la nostàlgia pot ser una motivació política poderosa, potser més poderosa que la esperança. Les esperances poden veure’s decebudes, però la nostàlgia és irrefutable». La nostàlgia no és història, atès que no reconstrueix científicament el passat, ni tampoc cerca la veritat. La nostàlgia política busca una reacció contra un present, però no ho fa prometent un futur millor -si ho fes seria un pensament revolucionari-, sinó el record d’un passat que va ser millor, o més ben dit, que pensem millor. En tots dos casos, tant en el pensament reaccionari com en el revolucionari, el present falla. Ara bé, mentre el revolucionari manté la fe en el progrés, el reaccionari ja l’ha perdut. El nostàlgic no reacciona contra un programa polític revolucionari, sinó contra el seu fracàs. Crec que és important assenyalar-lo per diferenciar un feixista d’un reaccionari. El feixisme és una també una reacció, mes no contra el passat sinó contra una possibilitat revolucionària. En canvi, la nostàlgia és una emoció després d’una derrota del progressisme. Tot i que feixisme i reacció poden tenir punts en comú, el feixisme és una exaltació del futur que vol fer net del passat. Recordem que el moviment cultural que va acompanyar Mussolini era el dels futuristes que exaltaven la joventut i la màquina. També Hitler i el seu arquitecte Speer abominaven del passat quan van projectar enderrocar el vell Berlín -que els nazis consideraven decadent- per construir-hi la nova Capital Mundial Germania. A més, s’ha de reconèixer que no és el mateix una nostàlgia bastida sobre l’Imperi dels Àustries en el cas del neofranquisme espanyol o sobre la gloriosa Edat Mitjana catalana en el cas del nacionalisme català, que sobre l’Estat del benestar anterior a l’etapa del neoliberalisme.
Tots hem llegit titulars com que aquesta generació de joves serà la primera a viure pitjor que l’anterior o que avui un treballador de 30 anys cobra el 50% que un treballador de la mateixa edat fa 30 anys. Segur que ens hem trobat també notícies que assenyalen la dificultat d’accés a l’habitatge avui i com un jove ha de destinar cada vegada percentatges més grans del seu sou al lloguer o bé els pisos costen cada vegades més anys de salaris. Tot això ens indica que la idea de progrés s’ha trencat, almenys per a la generació més jove. A més, és senzill construir un discurs reaccionari: «tinc enveja de com vivia la generació dels meus pares». Si els teus pares van néixer als anys 60, per què no has de tenir-los-la? De joves van viure la transició, van ser adults amb la democràcia, van participar de la vaga general del 14-D i van experimentar la transformació social, econòmica i política més gran de la història d’Espanya. Van estrenar l’Estat del benestar, i també el van acomiadar. Amb 30 anys cobraven el doble que un jove d’avui, pagaven un pis amb menys anys de salari i molts, fins i tot, van tenir accés a la compra d’una segona residència per l’estiu. Sobretot, van ser els darrers a viure millor que la generació anterior. Com per no envejar-los!
Fer una crítica a aquest discurs nostàlgic perquè és reaccionari només fa que negar els efectes negatius del neoliberalisme a la vida de les classes treballadores i populars espanyoles. Qui afirmi que la generació dels pares dels qui avui són joves no va viure millor estarà reafirmant el neoliberalisme. 30 anys parlant de com el neoliberalisme i les seves retallades empitjoraven la vida, i ara no es vivia millor abans? La resposta no pot ser històrica. Clar que abans hi havia més homofòbia i els gais no es podien casar. Molts avanços científics i mèdics no existien. L’esperança de vida era més curta. Els cotxes ara corren més. La fibra i les sèries de Netflix arriben a totes les llars. Pots escapar-te de cap de setmana a Praga. Però, malgrat tot, molts joves envegen la vida dels seus pares.
A més, aquesta nostàlgia no és només material, sinó cultural. La reivindicació de la família sona estranya a l’esquerra. Però l’esquerra no s’hi pot oposar a les expressions de les emocions populars. És el Zeitgeist. Les retallades han fet més forts els llaços familiars a Espanya. Si abans de 1991 un treballador podia superar una situació de desocupació amb 3 anys de prestació al 100%, avui la diferència per a un aturat entre dormir en un caixer o a casa és la família. La insuficiència de l’estat del benestar fa que per un bon tros de la classe treballadora la família hagi sigut aquesta dècada la xarxa per no caure a l’exclusió social. La família és una institució que a Espanya ha funcionat segons aquella màxima comunista de «de cadascú segons la seva capacitat i cadascú segons les seves necessitats». La dissolució dels vincles orgànics no desitjats, com poden ser la família o la pàtria, són valors neoliberals que l’esquerra els ha donat suport, però contra els que un sentiment popular s’hi rebel·la. Els sentits comuns escindits d’esquerra i poble són evidents en aquest tema, quan el que està en qüestió no és la llei del divorci, el matrimoni gai o el dret a l’avortament -que avui no es discuteixen- sinó el reconeixement cultural de la família. Segons el darrer estudi del CIS sobre les actituds dels espanyols sobre la família el 96,2% estaven prou satisfets o molt satisfets amb la seva família. La família era la institució millor valorada pels espanyols, que a més, destacaven majoritàriament que la seva funció era la de proporcionar amor als seus membres. Aquestes són les dades sobre la valoració de la família al nostre país, per a què les valori l’esquerra que vulgui bastir un projecte per a seva dissolució.
(Nota: qui segueixi amb atenció la premsa pot deduir que aquest Àtom versa sobre el discurs de la periodista i escriptora Ana Iris Simón a La Moncloa. No va desencaminat. No he volgut citar-la, ni a Simón ni a cap dels nombrosos articles que ha provocat -més de 10 a El País, El Mundo, ABC, un parell a El Periódico, i molts més-, la majoria lloant un discurs que es va viralitzar a xarxes socials. No he volgut fer-ho, perquè penso que el tema sí s’ha de tractar, perquè reflexa un Zeitgeist generacional i una esmena cultural a la darrera dècada de l’esquerra, però també tinc la certesa que els debats culturals cauen fàcilment en la fal·làcia de l’home (o dona) de palla. És per això, que penso que és millor no fer-se corresponsable del que altres diuen o callen, sinó del que cadascú diu o escriu).
Óscar Guardingo
@oguardingo
Treballador de SEAT i ex-senador
