Aquelles municipals de 1991

El 26 de maig de 1991, van haver-hi eleccions municipals a Espanya. Aviat en farà 30 anys, d’aquesta data. És difícil dir quines eleccions locals són històriques i quines no, tractant-se d’uns comicis que es realitzen cada quatre anys (cal recordar que no es poden avançar). Som a 2021, per tant, ja hem votat onze vegades en eleccions així: la primera el 1979 i la darrera el 2019.

Però a Barcelona, aquella elecció tenia un cert halo d’històrica. Per què? Doncs perquè faltava només un any per als Jocs Olímpics de 1992. Per tant, qui en sortís alcalde tindria a les seves mans la inauguració dels esmentats jocs, amb tot el que això comporta: fama, prestigi, honor, brillantor, popularitat, etcètera.

No cal dir que el nacionalisme conservador de Convergència i Unió (CiU) va veure en aquelles eleccions una manera d’accedir al capdamunt de l’Ajuntament de la ciutat per així projectar, a través d’una plataforma global com els JJOO, el «seu» relat de país: «Freedom for Catalonia», «Catalonia is not Spain», evitar la (segons ells) «espanyolització» de l’esdeveniment, allunyar-se al màxim de l’Expo de Sevilla…

CiU presentava Josep Maria Cullell per segon cop consecutiu, 1987 i ara. Com era repetidor, ja era prou conegut entre els votants convergents i no calia una excessiva campanya de coneixement, més aviat els calia una campanya de desprestigi del rival, dels qui ja ostentaven l’alcaldia i el govern.

Les forces progressistes barcelonines presentaren la batalla de la continuïtat, com no podia ser de cap altra manera. Per una banda, els socialistes tornaven a presentar Pasqual Maragall, qui s’havia treballat a consciència tant la nominació (1986) com la posada en marxa dels projectes relacionats, directa o indirectament, amb el 92. El grau de satisfacció de la ciutadania envers la seva  figura era altíssim, i les enquestes així ho anaven reflectint. Però ja se sap que no es pot dir blat… Com dèiem abans, l’aposta de la dreta per desbancar-lo era evident (i tots sabem els recursos amb què juga la dreta en aquest país, des de TV3 fins a determinats diaris, passant per algunes emissores).

Per altra banda, Iniciativa per Catalunya, l’altra força d’esquerres al consistori, tenia com a cap de llista Eulàlia Vintró, qui formava equip i govern de coalició amb el PSC. Per tant, també era partícip dels èxits, olímpics o no, que la ciutat anava atresorant.

Els resultats foren: PSC (20 regidors), CiU (16), PP (4) i ICV (3). Així doncs, la suma de PSC i ICV donava 23 regidors, contra la suma de la dreta (16 + 4 = 20). La majoria absoluta estava servida a favor dels progressistes, de Maragall i Vintró, el que va servir per dur a terme els millors Jocs de la història, alhora que es van combatre les desigualtats entre districtes, que es van dignificar molts barris, que es va guanyar verd, que els carrers van retornar a la ciutadania i que vam deixar de donar l’esquena al mar.

Xavier Barberà

Filòleg

@xabarberam

Deixa un comentari