TITANIC

Falta menys d’un any per commemorar l’enfonsament del Titànic, el 14 d’abril, fet que ha servit per a múltiples metàfores. Hi penso ara, durant l’exili interior que em vaig imposar fa tres mesos per evitar somatitzar l’ambient enrarit, decadent i tòxic al qual ens han portat els governs de l’última dècada. Des de l’arrogància en la retallada i la privatització interessada, fins a arribar al no-res virtual i a la gratuïta gestualitat de saltimbanqui.

I ara? Ens preguntem: i ara? Res, res de res. Ni tan sols preocupació per la crisi que com una marea ens va cobrint i que ja és vora el coll. És patètic i indignant sentir que qui seu al centre de la mesa del Parlament justifiqui la no constitució de govern, quan s’hauria d’haver fet a principis del 2020!, quan es va considerar des de les seves pròpies files la legislatura esgotada, una de les poques afirmacions amb sentit d’aquell Torra a qui ja ningú mira.

El Titànic, i  els ciutadans que són a bord: uns simplement intentant no ofegar-se, cercant el salvavides de la solidaritat; altres aplaudint (i votant) una orquestra desafinada, que prefereix el trombó a agafar un rem; i el pitjor al meu entendre: els que aplaudeixen (i voten) al mateix iceberg que està rebentant el casc. I cal reconèixer que no enganya, està fet de gel inamovible, d’un fred paralitzant per qui s’asseu al seu redós. La seva vocació és la confrontació, la batussa, l’embolic, quant més mediàtic millor. Cal entrar en el sistema per ensorrar el sistema (Govern, Parlament, i també Cambra de Comerç, el Barça i potser el Col·legi d’advocats). Després, davant l’absència d’un mínim d’assossec i reflexió on reposar, sorgirà el messies que ens durà a la terra promesa. No importa que els fidels pateixin, la fe els ajudarà a passar el desert. “Seguiu-me que les aigües s’obriran, i si no s’obren, no patiu, serà heroic, el món ens mirarà (i jo també, des de la vorera) i aplaudirà la irrepetible gesta del nostre poble”, ens diu.

Una altra metàfora: aquests dies rellegia contes que vaig escriure fa anys, i un s’ajusta com anell al dit a la situació que comento. Relatava l’error de Noè, i com la seva arca era engolida pel mar, atès que en el seu desfici per salvar-ho tot, va incloure entre els passatgers a una parella de tèrmits. En ser la nau de fusta, el resultat no es va fer esperar: cap al fons! Vull remarcar que el que vull transmetre aquí no va d’independència, reivindicació legítima des de sempre (i que la deriva autoritària i autodestructiva està fent cada cop més inassolible), sinó de supervivència, de credibilitat de les institucions. Com es podrà arribar a Ítaca en un vaixell que els seus tripulants van foradant?

Quin futur ens espera mentre l’objectiu primordial sigui la confrontació, fins i tot entre semblants?, quan la principal activitat és desgastar les institucions a les quals s’opta a entrar? Quina gestió de la crisi es podrà fer si se n’ocupen els que volen sortir d’Europa per anar a una nació d’economia de bitcoin i identitat virtual? Com podrà sobreviure un Govern on cada departament tingui un comissari polític censurant el que fa el gestor de l’altre partit?

De fet, és irrellevant si s’arriba o no a formar govern per part dels que, protegits per la senyora que seu al mig, proposen la brega com a única alternativa. L’iceberg continuarà esquerdant el buc, les termites rosegant, i l’orquestra desafinant. Si algú del món ens mira, no serà amb admiració, sinó amb commiseració, pensant com n’és de trist que uns irresponsables, manipulant sentiments legítims i nobles, hagin portat on és aquella nació tan rica i plena. Sic transit gloria mundi.

Autor de “Participar hoy”