La pandèmia que estem sofrint des de ja fa un any produeix estralls en la salut, en l’economia i també socials. Ara tot rau en confiar en una vacunació massiva i a que no apareguin noves soques víriques que siguin resistents al que s’ha inventat fins ara. I mentrestant el número i la intensitat de les onades dependran en gran part del comportament ciutadà i de les decisions dels governs. Vist el que ha passat aquest cap de setmana i el que pot succeir la propera setmana santa, soc més aviat pessimista…
Se’n parla contínuament (amb excés, diria jo) de la pandèmia; he deixat de veure i escoltar informatius perquè és quasi l’únic tema que es tracta, amb especialistes (reals o suposats) que donen explicacions sovint esbiaixades , insistint més en les desgràcies que en intentar empoderar (no digueu que no m’ha quedat bé aquesta paraula!) als ciutadans davant de la crisi. En el meu àtom d’avui procuraré no contribuir a la mateixa cerimònia i us aportaré una pensada personal sobre la pandèmia, fruit del cansament i amb ganes de desfermar sinó debat al menys reflexió.
Primer, una pregunta des d’un punt de vista evolutiu i no metafísic: l’Home com espècie (és a dir, les dones i els homes) és una més de les que habita el planeta Terra (si voleu, una mica diferent)?. Si és així, estarà sotmesa a lleis inexorables de la natura, com son per exemple la regulació de l’excés de les poblacions i el triomf evolutiu d’aquells que millor s’adapten als canvis.
Fem una ullada al passat. En unes primeres etapes de l’Home , quan simplement era caçador i recol·lector, les seves poblacions estaven en perfecte equilibri amb els recursos disponibles. Més endavant, en nous models socials molt més interactius, l’excés de població es va regular mitjançant guerres, malalties bacterianes (com la pesta bubònica, que al segle XIV va reduir a la meitat la població d’Europa) i la fam. Avui en dia, guerres generals i mortíferes com les mundials no sembla que es puguin repetir; els antibiòtics han reduït quasi per complert la mortalitat associada a malalties bacterianes i la vacunació a algunes de víriques. Finalment, en relació a la fam, produïm molts més aliments dels que necessitem…altre cosa es que els repartim molt malament i encara una part important de la població mundial pateix fam quan una altra part té excedents que llença. Un model injust i estúpid, sota l’imperi del mercat.
Una segona pregunta: l’Home està en excés en el planeta Terra?. Per poder respondre objectivament aquesta pregunta i fer-ho només en relació als recursos, us aporto una dada: la Global Footprint Network calcula cada any l’anomenat Dia de la Sobre-capacitat de la Terra, que és la data en que la utilització dels recursos ecològics iguala a la capacitat de regeneració dels ecosistemes. Aquest càlcul el fan des de 1986 i es demostra que cada any s’acaba abans la Terra com a conseqüència que cada cop consumim més recursos ecològics; a l’any 2019 es va acabar el 29 de juliol i això vol dir que ens farien falta 1,75 planetes com la Terra per fer les paus a final d’any.
Crec que és evident que per dir-ho suau, consumim més recursos dels que tenim. Com hem arribat aquí?. Doncs sobretot per un ús massiu d’energia externa (una singularitat de l’Home) que ens permet una explotació i també una resistència superiors a les del equilibri natural. És a dir, en part hem aconseguit forçar les lleis de la natura que regulen l’excés de població. La natura es reprodueix molt més del que necessita per a garantir la continuïtat de les diferents espècies. Penseu en el milers de llavors dins d’un meló…si quedés abandonat naturalment en el camp, quantes d’aquestes llavors acabarien fent una melonera? Una proporció molt baixa. La manca de sòl i d’espai regula l’excés.
També hi ha el cas curiós dels conills a Austràlia, que s’hi van introduir i al no tenir enemics naturals es van convertir en una plaga per l’agricultura allà pels anys 50 del passat segle. Després de provar molts invents, que no van reeixir, només una malaltia vírica (la mixomatosi), també introduïda volgudament, va acabar amb el problema.
Aquesta pandèmia que estem patint, serà potser també una resposta de les lleis de la natura per la regulació dels excessos evidents de la Humanitat? Potser fracassats altres mecanismes més tradicionals (guerres, bactèries, fam…), ara seran els virus els encarregats de fer la feina bruta? Què ens espera en el futur?
Perdoneu si us he preocupat o trobeu les meves preguntes un mica ximpletes…