L’any 2013 un cartell que anunciava l’exposició “Art sense artistes. Una mirada al Paleolític” va suscitar la polèmica en presentar una dona pintant els sostres de la cova d’Altamira. L’elecció que havia fet Enrique Baquedano, director del Museu Arqueològic Regional de Madrid va fer reaccionar a part del món acadèmic, que es preguntava com es podia presentar de sobte aquesta hipòtesis al públic. La realitat però és que no hi ha dades que indiquin que els dibuixos fossin realitzats per l’home, i que la (falta) de mirada de gènere que durant anys ha acompanyat l’arquelogia (i altres disciplines) es feia palesa en aquell moment pel gran públic, que sempre havia escoltat una versió patriarcal del que havien estat els nostres avantpassats.
En efecte, l’explicació de la història ha establert ja una divisió de gènere i ha presentat la dona com a un element passiu, menystenint les feines de cura i de la llar que se li suposaven. La realitat però és que les investigacions científiques en ossos han permès considerar la possibilitat que homes i dones participessin de manera més o menys igualitària en les activitats indispensables per a la seva supervivència, sense que hi hagués una divisió del treball que relegués les dones a la llar. Això va ser més tard, segons Gerda Lerner, autora de “La creació del patriarcat”. La divisió del treball es va produir amb els canvis del neolític, quan davant l’aparició de la “propietat privada”, davant els excedents produïts per la sedentarització, es va requerir més mà d’obra i aleshores la unitat familiar va prendre rellevància, així com saber exactament qui era la descendència de l’home (fins aleshores la societat havia estat matrilineal, que no matriarcal). Va ser aleshores quan van arribar les diferències de gènere, arribant fins al dia d’avui en que la societat, malgrat els esforços del feminisme, segueix dividint homes i dones en rols de gènere, és a dir aquells comportaments adequats segons el teu sexe. El típic i suposat innocent rosa per les nenes i blau pels nens.
És per aquest motiu que hi ha feministes que no estan d’acord amb l’autodeterminació del gènere. Seguir fent distinció del gènere és caure en la trampa del patriarcat. En la trampa que homes i dones som diferents més enllà de les diferències biològiques que òbviament si que tenim (Ull! això no vol dir, per altra banda, que no puguis haver nascut en un cos que no et correspon). Parlar del gènere és seguir perpetuant les discriminacions que pateixen moltes persones per l’únic fet de no seguir els patrons que la construcció social que hem fet d’homes i dones ens regeixen. És perpetuar la concepció que la nena que li agraden els cotxes no és prou nena, i el nen que li agrada pintar-se les ungles, no és prou nen.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
