Mira qui parla

Quan hi ha tan soroll i tan poques paraules, sempre és bo recomanar: “Mira qui parla”. No, no em refereixo a la pel·lícula de 1989, dirigida per Amy Heckerling, i interpretada per Kirstie Alley i John Travolta. Això no va de comèdia, encara que a vegades s’hi assembli. Aquí i ara cal fixar-se en qui parla, i sobretot, els pocs que ho fan, què diuen i a qui es dirigeixen.

Hem patit una campanya electoral que no ens mereixíem, i que sortosament oblidarem aviat. No s’hauria de fer, però qui primer l’han menystinguda són els propis candidats. Han atordit el personal amb un seguit de posturetes, paraulades i esgarips que no han aportat res més enllà de fer un pas més cap a la radicalització que tan desitgen els qui volen arribar a la pitjor situació possible, que estan aconseguint, com a únic camí per arribar a un hipotètic i utòpic món millor. Ajupits dibuixant a terra línies vermelles, només els hem pogut veure el cul.

I a qui es dirigien aquests histriònics posicionaments?: només als ja convençuts, als fidels de pedra picada, que per molt que la raó els sacsegi, no es mouran ni un mil·límetre de la fila. Poc importa que el Moisès sigui de fireta i que les aigües del Mar Roig no s’obrin, ells seguiran al darrere. Les línies vermelles no són compatibles amb la democràcia, que significa consens i entesa entre opcions diverses. El diàleg és necessari sempre, des del primer moment i durant tota la legislatura. Es posen temes sobre la taula, i es parla i parla, aportant idees i creativitat per sortir dels atzucacs. El renegar radicalment d’algú que juga al mateix tauler, només satisfà a qui no es planteja el futur, a qui viu en un present fantasiós d’adulació mútua permanent.

Malgrat tot, i sovint d’amagat, la majoria dels polítics parlen. Però ho amaguen, porucs com són, tement que els de la brotxa de vermell els pintin també la cara. Però, i el poble? Parla el poble amb el poble? S’atreveix la ciutadania a plantejar-se discrepàncies uns als altres, cercant uns mínims d’acord?

Sembla que algunes opcions polítiques promouen una taula de diàleg entre Catalunya i l’Estat espanyol. Sorprèn que no hi sigui com a la cosa més normal del món, que sigui tan difícil endegar-la i que altres s’hi oposin. Però permeteu-me una pregunta: Com podem anar a parlar amb els de fora, quan no parlem els de dins?

Perquè el problema bàsic és aquest: no es parla, uns per por, altres per arrogància, molts per mandra, però el resultat són bombolles estanques, que són reforçades per mitjans de comunicació que han optat per l’adoctrinament. Bombolles cada cop més aïllades, escoltant el que els agrada escoltar, evitant qualsevol relliscada que els portés a plantejar-se algun dilema sobre el seu tossut posicionament.

He dit que els polítics sí que parlen. Ho haurien de fer més i públicament. Però temen perdre la seva parròquia, i per això no fomenten que s’apleguin opcions divergents, encara que només sigui per conèixer i reflexionar sobre per què l’altre pensa com pensa. Fruit de la poc sospesada i nefasta gestió social (i econòmica, i política), aquest aïllament s’arrossega des de fa més d’una dècada (evidentment parlem de indepes i no indepes, però es podria extrapolar també a altres terrenys on l’unilateralisme excloent ha fet metàstasi). Si algú recorda l’Assemblea de Catalunya (l’original, no l’instrument partidista actual), sabrà que hi convivien opcions ben diverses, oposades en infinitat de temes. Però avui, la gestió dels tres pitjors governs que hagi pogut somniar mai un país ha reblat els claus de tots els taüts. Des que el senyor Mas va obrir la caixa dels trons cercant irresponsablement un hipotètic (i fallit) èxit electoral, seguit pel senyor Puigdemont que passava per allà, i acabant pel senyor Torra, aquell que demanava que empenyessin per fer-li caure la pròpia casa, totes les accions i omissions han anat dirigides a tancar els fidels en una pleta, on la raó i el diàleg fan nosa.

Malgrat tot, crec que s’hauria d’intentar, fomentar el contrast d’opinions entre els ciutadans i ciutadanes, de les més variades opcions pel que fa a l’estatus del país, procurant que posin sobre la taula el que senten ells, i no els que han sentit (pluja fina, gota xinesa) a les televisions adoctrinadores o als recents debats electorals. Cal fomentar una cultura del debat obert i sincer, disposat a escoltar qui divergeix de nosaltres, raonar sobre el que ha dit, i si s’escau, donar-li la raó. Només així, quan els messies de via estreta perdran el seu poder hipnòtic i qui els substitueixi compti amb el recolzament social (ho coneixereu perquè els sentireu parlar i els entendreu), podran anar a taules d’àmbit més ampli i abast més llunyà, amb el convenciment de que els seus conciutadans entendran que ell també escolti, raoni i s’esforci en trobar un punt de coincidència que sigui útil per a tothom.