Votar A les properes eleccions

Per al proper dia 14 de febrer estan convocades les eleccions al Parlament de Catalunya, que confiem es puguin celebrar amb normalitat. Aquestes eleccions es presenten com una altra oportunitat per sortir del desastre en que hi som des de fa 10 anys.

Escric aquestes línies quan encara estem digerint el nomenament de Salvador Illa com a cap de llista del PSC i candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya i per tant la substitució del meu apreciat Miquel Iceta. Aquest canvi ha provocat, en un primer moment,  sorpresa en entre els simpatitzants i militants i del PSC que, en general l’ha entès i acceptat. El marketing electoral, les circumstàncies de la realitat catalana, les bones condicions i el tarannà de Salvador Illa seriós, reflexiu i contingut validen aquesta aposta. La dreta, els fidels del procés, alguns sectors de l’esquerra i alguns professionals de la sanitat pública,  per raons diferents, no estan conformes amb aquesta decisió dels òrgans del govern del PSC.

La dreta i els fidels més entregats al procés coincideixen en la seva crítica del tot incongruent . Porten temps demanant la dimissió o el cessament del Ministre de Sanitat ja que consideren que és incompetent, responsable de la mala gestió i de les morts ocasionades per la pandèmia. Ara protesten perquè Salvador Illa abandona el Ministeri de Sanitat en plena crisi i en el començament de les vacunacions. Semblaria que, ara, el valoren i el consideren imprescindible. Evidentment les raons són unes altres.

Sectors de l’esquerra critiquen igualment el seu abandonament del Ministeri ja que consideren respon a interessos electoralistes, partidistes quan el què ha de prevaldre és la gestió de la pandèmia.

Alguns professionals de la sanitat pública consideren que el moment no és el més oportú. Entenc, pel que m’expliquen, que aquesta és una crítica estrictament tècnica per l’abandonament d’un gestor al que no coneixien però al qual han acabant valorant  i apreciant. La seva retirada pot provocar decepció i desconfiança en un col·lectiu vocacional, que és comporta amb molta professionalitat i generositat però que viu  amb inquietud i cansament, la crisi sanitària.

El canvi en el cap de llista del PSC arriba quan volia reflexionar sobre algunes qüestions que m’inquieten i que crec  hem de tenir en compte per no deixar-nos portar per l’entusiasme, afrontar les eleccions amb realisme i compromesos en aconseguir un canvi que recuperi la governança i la convivència a Catalunya.

1.- Crec que el Parlament resultant estarà de nou conformat per una constel·lació de grups polítics tant o més nombrosa que la de la legislatura finalitzada. Aquests grups poden agrupar-se en dues bombolles impermeables entre sí fet que dificultarà la formació d’acords que trenquin l’actual dinàmica estèril. En fi, que podem tenir más de los mismo. El possible triomf del PSC en vots i escons, per sí mateix, no garanteix el canvi desitjat.

2.- Cal tenir en compte el perill de que es produeixi una elevada abstenció.  Els convençuts fidels de l’església independentista tenen reconeguda disciplina quan els bisbes i mossens locals toquen les campanes a emergència nacionalista. Hem de pensar que no faltaren a la cita. Per això és important que hi vagi tothom, a tothom a votar. Que la difícil situació de pandèmia no incrementi l’abstenció. Que la sensació de casament, de fastig, de saturació que ens envaeix no ens deixi a casa pensant que ja s’ho faran, o que no va amb nosaltres.

3.- El sistema electoral no ajuda a obtenir una representació equitativa i fidel del conjunt de la societat catalana. El sistema electoral que se aplica en les eleccions catalanes és el proporcional per circumscripcions provincials distribuint-se els escons pel mètode D’Hondt que contempla la Llei orgànica de règim electoral (LOREG) aprovada per les Corts Generals. El conjunt d’aquestes normes i l’atribució de diputats a les províncies provoca que en un escenari d’una forta concentració de població a la província i l’àrea metropolitana de Barcelona, aquesta estigui infrarrepresentada.

Cal recordar que la disposició transitòria quarta de l’Estatut de Catalunya de 1979 contemplava que mentre una llei catalana no regulés el procediment per a les eleccions al Parlament, en tot allò que no estigués previst en aquella disposició transitòria, s’aplicaria la LOREG. Aquesta competència pròpia no ha estat exercida i per tant l’Estatut del 2006 ha replicat la situació de subsidiarietat en la que continuem. Catalunya és la única comunitat autònoma, de les 17 existents, que no disposa d’un llei electoral pròpia per incapacitat del seu Parlament per elaborar-la i aprovar-la. La culpa no és de Madrid.

A continuació ofereixo dades corresponents a les eleccions al Parlament de Catalunya de desembre de 2017 per poder interpretar els efectes de l’aplicació de la LOREG a Catalunya:

Cost dels escons en vots segons cada circumscripció electoral

	Votants totals	Escons assignats	Vots per cada escó
Barcelona	3.272.156	85	38.496
Tarragona	441.199	18	24.511
Girona	407.363	17	23.963
Lleida	240.125	15	16.008

Vots obtinguts per cada formació política

Formació política	Escons	Vots
Ciutadans	37	1.102.099
Junts per Catalunya	34	940.602
ERC.CatSí	32	929.407
PSC	17	602.969
CeC-Podem	8	323.695
CUP	4	193.352
PP	3	184.108

Vots per escó

Formació política	Vots per cada escó
Ciutadans	29.786,5
Junts per Catalunya	27.664,8
ERC.CatSí	29.044,0
PSC	35.468,8
CeC-Podem	40.461,9
CUP	48.338,0
PP	61.369,3

Font: Diari el País de 22 de desembre de 2017

S’observa doncs, que ala circumscripció de Barcelona el preu en vots de l’escó és més del doble que en la circumscripció de Lleida. La diferencia de cost en escons entre de les circumscripcions de Tarragona i Lleida amb de Barcelona, va ser d’uns  14.000 vots per escó. Cal tenir en compte que a la circumscripció de Barcelona es concentra prop del 74% de la població de Catalunya 5.703.334 habitants d’un total de 7.722.203 segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).  Només l’Àrea Metropolitana de la ciutat de Barcelona acull 3.239.337 habitants, el 42% del total de la població catalana.

Els escons més cars són per les formacions del PSC, CeC-Podem, CUP i PP que d’aquesta manera es manifesten com a partits més implantats a la circumscripció de Barcelona. Menció a part mereix Ciutadans que en vots i escons va ser la formació guanyadora.

Per tant, les formacions JuntsxCat i ERC gaudeixen d’un cost per ascó molt més baix que les altres formacions a excepció de Ciutadans, de la qual cosa interpreto que són més votades a les circumscripcions de Lleida, Tarragona i Girona amb una component més rural i conservadora que la de la Barcelona.

Resulta doncs necessari disposar d’una llei electoral catalana que incorpori els canvis de distribució demogràfica redefinint la representació dels diferents territoris, modificant o creant noves circumscripcions. Una representació més proporcional per aconseguir  que el Parlament de Catalunya sigui fidel a la realitat  de les preferències polítiques de la ciutadania catalana i assegurant, com no, la representació de les zones menys poblades

Tanco aquest article el dia 7 de gener. Ahir dia 6 es va produir el lamentable assalt al Capitoli a Whashington. El periodista Xavier Mas de Xaxàs comenta els fets en La Vanguardia i diu:

Si els republicans mantenen  una àmplia representació legislativa és gràcies al seu creixent radicalisme i a un sistema electoral arcaic que afavoreix molt les zones poc poblades del país, que són les més conservadores. Però aquests comptats republicans van camí de la irrellevància perquè les ciutats no paren de créixer.

El fenomen doncs, no és exclusiu de casa nostra. Sembla que els habitants de les zones urbanes i metropolitanes desenvolupen una mentalitat més oberta a altres formes d’entendre el món, més flexibilitat en l’adaptació als nous reptes, segurament pel contacte més fàcil amb als altres, els diferents. La barreja de cultures enriqueix.

4.- Malgrat,  en les properes eleccions, el PSC pugui guanyar en vots i escons la possibilitat d’acords de govern tornen a ser diabòlics i podria ser que tornem a tenir un govern per fer efectiu el mandat de l’1-O i, per tant, tinguem una altra legislatura llençada per la borda.

No pretenc oferir una impressió pessimista de les possibilitats de canvi real de la política catalana. Necessitem un Parlament i un govern que abandoni els viatges a Itaca, les estelades il·lusions fetitxistes i es dediqui d’una punyetera vegada, copiant l’encertada expressió de Salvador Illa, a governar els problemes reals de la ciutadania. L’exercici del poder només té sentit si és per a millorar les condicions de vida de la gent.

Conclusions 

Cal mobilitzat tot, tot el vot possible evitant es desànim, el desbordament emocional, les conseqüències de la pandèmia i la sensació de saturació de más de los mismo. El gran perill és l’abstenció. Hi ha possibilitat de canvi i cal aprofitar-la.

Cal actuar amb ànim i il·lusió que canvi, un canvi que signifiqui victòria i esperança pel conjunt de la ciutadania. Així podrem treballar pel retrobament social, per la pacificació social i la gestió dels interessos de tots.

Cal que el Parlament de Catalunya exerceixi les competències de que disposa des de l’any 1979 en matèria electoral i es doti d’una llei electoral més moderna i justa. Ja no cal que els territoris rurals estiguin protegits  com si fossin menors d’edat. No més que altres sectors socials amb necessitats singulars. Considero que la societat catalana ha evolucionat prou per tal de no oblidar els problemes especifiquis de les zones rurals: transport públic, accés efectiu a la sanitat pública, accés efectiu als estudis superiors en igualtat de condicions que aquells que resideixen a les zones urbanes, mesures per evitar el despoblament, entre d’altres.

El dia 14 tothom a votar.