“Si Ildefons Cerdà veiés el que fa la senyora Colau amb la ciutat tindria un cobriment de cor” va espetar Núria de Gispert en una piulada a Twitter dirigida a l’alcaldessa de Barcelona el dia que aquesta presentava un dels seus projectes més ambiciosos: La Superilla Barcelona.
Aquest projecte preten convertir, en una dècada vista, l’Eixemple en un espai amb menys contaminació i soroll, més zones verdes i zones per jugar i passejar, limitant la mobilitat del trànsit i readaptant la calçada perquè sigui d’utilitat pels veïns. Vist així, si Ildefons Cerdà seguís viu estaria celebrant que l’ajuntament recuperés l’esperit del seu pla, i esperaria que aquest cop la burgesia especuladora i depredadora de l’espai urbà no el descafeïnés.
Perquè el fet que de Gispert digui això demostra la falta de coneixements dels motius reals que van moure a Cerdà a mitjans del segle XIX a presentar com a projecte estrella una malla octogonal idèntica en que cada edifici tindria un carrer amb serveis per davant i zones verdes per darrera. Cerdà s’alimentava de les corrents higienistes del moment i pretenia reformar una ciutat col·lapsada, amb una densitat enorme, empresonada dins de les seves muralles, tacada pels conflictes socials i que havia patit milers de morts arrel de les epidèmies per la manca de salubritat. Cerdà volia així que la ciutat fos per viure-hi, que tothom tingués el seu lloc en l’espai públic, i si bé és cert que el projecte inicial va ser retallat, es va aconseguir realitzar en gran part.
Actualment però, cal fer un pas més. Els carrers s’han donat al trànsit i cada cop és més difícil ser vianant. El problema comporta conseqüències molt negatives en diversos àmbits: per la socialització, per la qualitat ambiental, la salut i l’autonomia infantil, ja que els nens han perdut el seu lloc en l’espai públic. Només una dada, l’any 1971 el 85% dels escolars entre 6 i 11 anys anaven sols a l’escola cada dia. Això és impensable actualment.
Recuperar l’espai públic és un projecte ambiciós, es podria dir que utòpic i que comptarà amb molts detractors. Molts de nosaltres serem els primers en queixar-nos després d’estar acostumats a anar als llocs de porta en porta. Però és un projecte necessari i valent que comporta no només un canvi del model de mobilitat de la ciutat, sinó una tasca pedagògica important i quasi que diria una nova concepció de com viure.
Per això demano reflexionar sobre com volem que siguin les ciutats que deixarem als nostres fills. SI no ens entristeix que els més petits no tinguin opcions de sortir a córrer, a jugar a la pilota o amb la bicicleta si no tenen la sort de tenir un espai verd a prop. Pensem en com de saludable física i mentalment seria poder viure una vida més tranquil·la. Poder fer els encàrrecs caminant una estona pel carrer, sentir l’aire a la cara, trobar-se un conegut i anar a fer un cafè. Aturar-se i deixar de banda la voràgine que ens porta aquest capitalisme imperant, que tan sols pensa en la productivitat. Jo ho tinc clar. Dic que Sí a una ciutat més verda, saludable i segura i m’agradaria que moltes altres ciutats agafessin l’exemple de Barcelona, Estocolm, París, Amsterdam i retornessin a les persones el que és seu: el carrer.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
