Votá Diego

L’emoció com a guia d’actuació és l’ABC del populisme. Imaginem per un moment que, mesos enrere, Maradona hagués optat per presentar-se a unes eleccions al seu país: quants milers de fans l’haguessin votat? Per què?, per a què?

Què s’espera d’un elegit “pel poble”? Ah!, però se n’espera alguna cosa? En molts casos, per desgràcia reals i propers, es vota amb el cor. Per descomptat, no amb el racional cervell, ni amb l’egoista estómac, sovint tan sols s’actua en clau de sentiment. Això ens porta també a votar per orgull (de pertànyer a un cercle que se sent unit -o diria lligat- per sobre de les realitats quotidianes); per venjança (en formar part de l’emoció un reguitzell de greuges, certs o no); per arrogància, i tantes altres causes alienes al propòsit de la democràcia: decidir entre tots el millor per a tothom.

En paral·lel a l’agitació emocional, el populisme mou també els fils del desprestigi, fins i tot de les institucions en què ell mateix s’ha instal·lat. Debats barroers, declaracions extemporànies, solucions simplistes a problemes complexos que porten a la falsa conclusió que els polítics “no serveixen per a res”, “no són capaços”, emfatitzant el “tots” com a subjecte de la frase. Llavors, un cop difosa la incapacitat de les institucions democràtiques per solucionar els problemes que afeixuguen el ciutadà corrent, no té sentit escalfar-se el cap pensant en quina opció política pot convenir a la situació del moment. I que queda?, l’abstenció, és clar. Però acceptem que l’impuls (que s’ignora que és suïcida) a optar per qui millor mou les emocions, té més atractiu que el simple quedar-se a casa.

Tornem a l’òbit de Maradona, de què hi ha hagut un tractament mediàtic digne d’un Trump o Puigdemont, segons la cadena que tinguem en pantalla. No seria el primer cas de futbolista, o còmic o cantant, que es presentés com a candidat a unes eleccions. Tenen tot el dret com el té qualsevol altre ciutadà. També el té la ciutadania de votar-los. El problema no és el què, sinó el perquè. Si la resposta és: “perquè l’adoro”, o “perquè sí, perquè se n’adonaran. Què s’han cregut, que no seríem capaços?” el procés de decadència del sistema democràtic està servit.

Quan van votar a Trump, eren conscients els americans de l’efecte destructiu dels seus quatre anys de mandat? Van pensar en la salut o l’educació pública, o el necessari prestigi internacional, o els va guiar el sentit de superioritat que dóna manifestar-se amb un rifle KL-103 a l’espatlla?, van pensar en els programes demòcrata i republicà, o en les bravates televisives de l’esperpèntic personatge?

I, sobre el tema, una reflexió sobre les eleccions que venen: Com es votarà el pròxim 14-F a Catalunya? Usant la raó o deixant-nos portar per la fe? Ens basarem en el glamour d’un eurodiputat gràcies a la pena que fa la seva situació judicial?, li seguirem pel camí que eleva el pitjor a categoria desitjable?, donarem per feta la seva capacitat de gestió, quan no ha sabut ni tan sols consolidar un partit?, seguirem pensant que fora de la Unió Europea ens espera un futur ideal? Es pot votar amb el cervell (“Com afectarà el conjunt de país?”), amb l’estómac (“Com m’afectarà a mi?”), o amb el cor (“Amb aquest a la fi del món, em porti pels verals que em porti”). Quina opció prendrem amb el context d’una crisi més gran que cap de les viscudes? À vous à décider.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor

Autor de “Participar hoy”

One thought on “Votá Diego

  1. Retroenllaç: reivindica | VOTÁ DIEGO

Deixa un comentari