No tot serà nou, però sí serà diferent

No tot serà nou, però sí serà diferent. De fet aquesta idea que resulta perfectament aplicable a la nova normalitat que sortirà de la pandèmia sanitària que estem patint, tampoc és nova,  a cada crisi  o canvi radical es torna a reiterar.

En aquestes situacions allò que resulta essencial no es constatar que les coses seran noves, sinó la dimensió i la direcció que seguiran aquests canvis. Sovint de forma involuntària al dibuixar els escenaris als que suposadament ens hem de dirigir per superar-les no sols no s’aconsegueix esvair les pors i temors que vivim, sinó que encara afegim més. Perquè aquestes fites  no s’entenen o perquè no es veuen com assolibles.

Per evitar aquest efecte negatiu cal que les persones que alhora protagonitzen i resultaran afectades pels canvis, no sols els entenguin sinó sobretot que es vegin capacitades per afrontar-los. Necessiten que malgrat els canvis els hi comportin incomoditats, esforços i sacrificis, siguin percebuts com equilibrats, possibles i positius. Equilibrats, perquè no serà només una de les parts – normalment la més feble – qui els hauran de fer i patir; possibles, perquè els objectius són factibles; i positius, perquè el escenari futur serà millor que la situació actual.

Conscients d’això la societat, en general, i els poders públics, en particular, han d’entendre que en una situació en la que l’únic que tenim segur es que canviarem, es tracta de donar seguretats dins del canvi per evitar la resistència al mateix  es transformi en un fre a la solucions.

Aquesta vegada, a diferencia de la crisi financera del 2008, anem en aquesta direcció, tot i que no paga la pena badar. Com llavors hi ha a Europa i Espanya corrents ideològiques que pretenen que un cop més la sortida d’aquesta crisi generada per una pandèmia sanitària  es faci primat l’economia per sobre la vida de les persones o d’un increment de les desigualtats socials. Res esta predeterminat, dependrà de la voluntat col·lectiva i la capacitat de frenar aquestes tendències conservadores  que la balança es decanti cap els interessos de la majoria de la societat.

Que la UE hagi decidit invertir en si mateixa, endeutant-se a llarg termini, es positiu. Que els objectius d’aquesta inversió siguin aconseguir una economia de més qualitat, més digitalitzada i desenganxada del consum de carboni, es imprescindible. Això comportarà algunes activitats noves, però sobre tot canvis en com fem las coses que coneixem i amb que las fem. Per posar només alguns exemples, seguirem desplaçant persones i mercaderies, però ho haurem de fer de forma més racional i amb mitjans energèticament més eficaços i sostenibles (elèctrics i/o digitalitzats).

Això a la seva vegada farà que empreses i treballadors hagin de transformar-se,  des del que ara son i fan fins el que seran i faran, perquè no tot serà nou, però sí serà diferent. Que aquesta transició no acabi generant una fractura social i/o generacional requerirà d’un intens esforç de formació i aprenentatge de les noves habilitats, aptituds i actituds que es necessitaran així com de la protecció de les persones que la faran.

Per això, a més del milers de milions d’euros del Pla Europeu de Recuperació econòmica i del seu bon ús el Govern d’Espanya i també el català han de fer l’esforç de continuar el camí de reforçar la investigació, la formació professional, les mesures laborals (desfent la reforma laborals del 2012, incrementar cobertura de la desocupació) i socials (Ingrés Mínim vital), per tal que aquest sotrac en el que estem immersos, tingui una sortida positiva per a la majoria de la ciutadania.