La legislatura a Catalunya està esgotada i només falta que Quim Torra doni compliment al seu compromís de convocar eleccions, ja que els pressupostos, la premissa per fer-ho, estan aprovats. A Esquerra Republicana li somriuen les enquestes i els republicans desitjarien que els comicis fossin convocats com més aviat millor, mentre que l’espai de Junts per Catalunya, sense candidat, no és partidari de convocar-los encara, ja que els sondejos els col·loquen darrere dels republicans i empatats amb el PSC.
Una de les poques certeses és que el nou parlament sorgit de les urnes serà molt fragmentat i plural, i on els acords seran imprescindibles si es volen tirar endavant mesures socials i econòmiques que combatin les conseqüències del coronavirus. No obstant això, serà una tasca difícil si persisteix la intransigència i el nacionalisme creixent que impera en el nucli més dur de l’espai postconvergent. Governar implica tenir al conjunt de la societat en ment, i el llegat de Quim Torra al capdavant de la Generalitat ha estat marcat per tot el contrari: les seves declaracions, intervencions i discursos només han apel·lat a aquesta part de la població que creu en el conflicte permanent amb les institucions estatals i que cerca imposar a la resta de la població els seus objectius polítics.
Tant és pels responsables de Junts per Catalunya que a Espanya hi hagi un govern progressista amb voluntat de trobar vies de diàleg. Tant és que Vox sigui la tercera formació política al Congrés dels Diputats i que demani permanentment la il·legalització dels partits secessionistes. Tant és que el principal partit de l’oposició governi amb l’extrema dreta en algunes comunitats autònomes i que el PP vulgui exportar aquest model en un hipotètic govern central. Tot això és poc important per aquests dirigents polítics: ho supediten tot a la independència de Catalunya sense tenir en compte ni l’interès general, ni la geometria del Congrés ni la crispació de la dreta i l’extrema dreta espanyoles.
Una part de l’independentisme recorda, a més, que el conflicte polític no està resolt, però estaria bé també remarcar que les decisions polítiques preses el 2017 van tenir un impacte directe en la convivència al si de la societat catalana, i que l’executiu català ben poc ha fet per pal·liar aquesta qüestió.
Governi qui governi després d’aquests comicis, caldrà apostar per grans acords per sortir de la crisi de la Covid-19 i per discursos i polítiques que reforcin la convivència. Hauria de ser un compromís electoral de totes les forces polítiques. En cas contrari, el desgovern i la incertesa de l’executiu català es prorrogarà una legislatura més. I ja s’ha demostrat que no porta enlloc.
El diàleg es imprescindible. Cal que el país disposi dvuna nova majoria, la més àmplia possible. Certament els intransigents de l’austeritat, PP i JxC com a organització no s’hi apuntaran però el seu electorat pot arribar a comprendre que ni l’austeritat neoliberal ni la independència ultra unilateral tenen sentit en aquest moment de crisi