La persona i la seva autonomia personal

De la impotència de la dependència, al repte del “dret a l’autonomia personal”

L’impacte produït pel coronavirus és una bona oportunitat per reflexionar sobre alguns aspectes del nostre model social, més enllà de les expectatives del curt termini.

Si ho fem, podrem tenir presents diferents dels desajustos i debilitats que ja estaven aquí abans del COVID-19, perquè del que es tracta és de centrar-se en la cerca de noves oportunitats i solucions.

En aquestes línies intentaré expressar el meu punt de vista al respecte, a partir del que vam debatre el passat mes d’octubre en el context del Congrés que vàrem organitzar a Barcelona des de COCEMFE: el dret a l’autonomia personal (dap) “discapacitat física i orgànica, envelliment i cronicitat”.

Des d’aquesta perspectiva el repte és posar el focus en el dret a l’autonomia personal en cada etapa del cicle de vida, perquè les necessitats i oportunitats són diferents per a tothom, en funció del moment del seu cicle vital.

Amb aquesta premissa i degut al confinament obligat que hem tingut és bo recordar que en l’esmentat congrés dap 2019, es va definir l’autonomia personal com el dret inherent a la persona a viure en llibertat, com a condició essencial per a desenvolupar el seu projecte vital en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per a totes les persones incloses en la seva comunitat.

En aquest context, malgrat que la promoció de l’autonomia personal està contemplada en la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (CDPD) i a la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (Llei 39/2006, de 14 de desembre), la realitat com deia al principi d’aquest l’article, és que el nostre model d’atenció social és dèbil perquè desatén moltes persones que tenen el dret reconegut sense rebre cap prestació.

Concretament, segons dades del servei d’informació oficial SISAAD i de l’Observatori de la Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, a España hi ha 266.000 persones amb dret reconegut de dependència, sense rebre cap prestació i unes altres 160.000 persones que estan pendents de valoració del grau de dependència. En aquest sentit, l’any 2019, van morir 31.000 persones amb el seu dret reconegut, però sense arribar a rebre la prestació perquè el temps de tramitació de l’expedient individual des de la Resolució de la prestació fins al cobrament efectiu de la mateixa, és de 426 dies de mitjana (en el cas de Catalunya 576 dies).

D’altra banda, hem pogut observar el cost en vides humanes, que hem hagut de pagar en les residències de gent gran, a conseqüència dels efectes del coronavirus. Segurament, més enllà del COVID-19, també hi ha tingut a veure en aquests fets, el model excessivament mercantilitzat en el que s’ha convertit el sector de les residències en les darreres dècades, en el que la prioritat ha estat el benefici empresarial i el contrapunt la precarietat de sous i serveis.

És per això, que parlem de la conveniència de reflexionar sobre aquests fets i valorar les possibilitats de revertir aquest model. Aquests equipaments no tenen les mateixes condicions que serien pròpies d’una llar, ni tampoc estan preparats com a centres sanitaris i, per tant, hi ha un major risc per a la salut dels seus residents.

Una altra consideració a tenir present és la incidència del COVI-19 en l’economia, perquè la pobresa és un factor de risc determinant en la propagació del coronavirus. Les classes socioeconòmiques més desafavorides estan més exposades a patologies cròniques, discapacitat i vulnerabilitat per raons d’edat i per tant, també veuran afectada la seva mobilitat i autonomia.

Deia al principi de l’article, que tenim l’oportunitat de reflexionar i voldria convidar al lector a fer-ho, posant en el centre d’atenció l’autonomia personal en les diferents etapes del cicle de vida i en les necessitats individuals i col·lectives que se’n deriven en cada cas, perquè aquesta situació ens afecta o ens afectarà a totes les persones en un moment o altre de la vida.

En aquest sentit, des de COCEMFE Barcelona hem decidit impulsar un espai obert que permeti pensar transversalment en la innovació focalitzada en l’autonomia de les persones, aprofitant la necessitat i les oportunitats que estan oferint els canvis socials i culturals del post COVID-19.

El nostre propòsit i la nostra humil contribució al bé comú és generar noves oportunitats, al capdavall res no serà igual, perquè en el camí s’han perdut vides, llocs de treball, salut,…volem portar la iniciativa per ser prepositius i ho volem fer

centrats  en el «què» i en el «com», en el que la Llei 39/2006, anomena la «Promoció de l’Autonomia Personal». Una altra font d’inspiració troncal que ja he esmentat és la CDPD que, entre d’altres aspectes, ens indica que qualsevol persona ha de poder triar on viure i amb qui viure, amb els suports d’accessibilitat necessaris per accedir als serveis que la comunitat ofereix.

En síntesi, del que es tracta és de promoure les aliances i la cooperació entre les parts interessades, mitjançant el disseny i la promoció d’una estratègia conjunta amb objectius factibles i en línia amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS)».

I aquest propòsit el vam posar en marxa el passat 14 de maig a través d’una jornada virtual, participativa, que vàrem anomenar Barcelona Open Lab for Accessible & Sustainable Mobilityen la que vàrem participar més de trenta persones de l’Administració, Acadèmia, Empresariat i Tercer Sector Social.

Identificar les àrees i idees concretes de col·laboració entre els implicats en la mobilitat accessible i sostenible, que prengui l’àrea metropolitana de Barcelona com a camp de proves per desenvolupar solucions en un esquema de quàdruple hèlix, ens pot servir per impulsar “un laboratori” de mobilitat accessible i sostenible, i altres iniciatives que ens han de facilitar assolir el repte del “dret a l’autonomia personal”. Aquest és el meu punt de vista, perquè sense mobilitat no hi ha autonomia possible…