Vagi per endavant que faré cas del que diguin les autoritats sanitàries, que sortiré de casa amb mascareta, que compliré amb els horaris i protocols establerts; que per mi no serà, que no faré res que pugui facilitar la propagació del virus.
Dit tot això no m’agrada el fet de “normalitzar” una situació anòmala, no accepto de cap de les maneres que sigui “normal” no poder abraçar a la meva mare, no poder donar la mà a les meves amistats, mantenir distàncies entre la gent o la impossibilitat d’acaronar un nadó … davant d’aquesta situació em rebel·lo.
A la dècada del 80 Fait Popcorn va constatar que a la societat nord-americana els individus cada cop socialitzaven menys, que s’anaven retirant a la seva llar convertint-la en un petit búnquer, a aquesta tendència la va denominar cocooning , encapsular-se, tancar -se dins el capoll. Molts ho consideraven exagerat, però la Popcorn no anava desencaminada. Pensem si no com han evolucionat i canviat les costums dels consumidors, l’aparició el comerç per internet, el servei a domicili… Aquests canvis no són ja una manera expressar una necessitat de protecció en front d’un món cada cop més agressiu i perillós? I ara només ens faltava l’aparició del virus per que el cocooning hagi arribat a les nostres llars. El “bitxo” ens ha posat la por al cos. Tenim por a sortir i ens fa por el futur. I seguint les assenyades instruccions sanitàries ens quedem a casa.
Però una cosa és el que puguem pensar individualment, i l’altre el paper que hem de jugar com a societat. I aquí tenim moltes cartes a jugar. En primer lloc hem de tenir clar que la dreta i l’esquerra política no poden enfrontar, ni ho faran, la situació de la mateixa manera. La dreta sempre actua més ràpidament, s’adequa als nous reptes i prioritza el mercat i el capital. L’esquerra, en canvi, va sempre a remolc, s’ha de reunir, escriure, debatre, esmenar, tornar a debatre… i quan arriba a alguna conclusió sempre fa tard.
I aquest cop l’esquerra no pot fallar, ni perdre el temps: el món tal com l’hem conegut fins ara està a la UCI , si se’n surt res ja no serà com abans i, per tant, ens calen respostes immediates. Una famosa frase d’en Antonio Gramsci va com anell al dit per definir la situació: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
I qui són els monstres? La dreta de sempre, en Trump, en Bolsonaro, en Salvini, l’Abascal, en Torra o en Casado, els que miren la butxaca, els que privatitzen la sanitat, els del 3%, els que protegeixen els paradisos fiscals, els que fomenten el treball en precari, els de les retallades…
Tornem a l’esquerra, quina ha de ser la seva aposta? Doncs construir sobre nous fonaments, construir més federalisme , més Europa; enfortir els serveis públics, més sanitat, més ensenyament, més garanties socials, dignificar els salaris. Construir una nova Europa on la lluita contra el canvi climàtic sigui prioritària i on la transició ecològica sigui ja un fet, construir una Europa on la recuperació econòmica redueixi la distància entre països del nord i del sud, una Europa solidària amb la resta del món. No podem forjar un societat on una part important quedi enrere. Hem de ser conscients que aquestes crisis, la pandèmia i la climàtica, les hem de superar entre tots, a nivell planetari.
I per fer tot això primer de tot hem de guanyar a la por i guanyar-la significa treure’ns de sobre el pessimisme. Front el pessimisme cal optimisme. Recordem de nou a Gramsci: el pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat.
Ha arribat l’hora de l’esquerra, ha arribat l’hora de la voluntat. No podem deixar que sorgeixin els monstres.
Carme Valls Llobet
Metgessa i federalista
Autora del llibre Mujeres Invisibles para la Medicina. 2020. Capitán Swing
