Les darreres setmanes he rebut diferents missatges d’amics i amigues preguntant-me quina és la primera acció que faria quan disminuïssin les mesures de confinament. Els deia que no ho tenia gaire clar, però que si m’hagués de decantar per alguna qüestió, aquesta seria anar al barber, ja que portava uns cabells massa llargs amb els que no em reconeixia ni jo mateix. Afortunadament, hi vaig poder anar el passat cap de setmana.
L’experiència que fins ara havia tingut d’anar al barber no té res a veure amb la que vaig viure el dissabte passat. Més enllà dels protocols sanitaris establerts, als quals ens hi adaptarem amb el temps, costa d’assimilar que durant un període ja no hi haurà la vida social que es creava amb les persones que esperaven a la sala d’espera per tallar-se els cabells. O que ja no hi haurà diaris o revistes per fullejar-los en el temps d’espera.
Tanmateix, el que em va deixar més inquiet va ser la situació personal del barber on solc anar: gairebé un mes i mig sense ingressos perquè no ha pogut treballar, la tardança en les ajudes econòmiques, haver de continuar pagant alguns impostos sense cap ingrés… Això, tal com em va relatar ell mateix, ha provocat que hagi hagut de treballar de forma ininterrompuda durant diverses jornades laborals sense ni tan sols tenir temps per parar per dinar. En aquest sentit, tem que hi hagi un rebrot de la pandèmia i que obliguin a tancar de nou les perruqueries, fet que el deixaria en una situació incerta i força compromesa econòmicament.
La seva situació social i econòmica és una història més de les que estem coneixent en els darrers dies i setmanes a través dels mitjans de comunicació. No són persones que visquin, sinó que sobreviuen com poden davant una crisi sanitària sense precedents recents.
La pandèmia és una oportunitat única perquè la classe política demostri a la ciutadania que en moments complexos com el que ens ha tocat viure és capaç d’anar a la una, però també per recuperar la confiança que una part important de la població, tal com avalen les enquestes publicades els darrers anys, ha perdut cap als dirigents polítics. És preocupant que hi hagi ciutadans que percebin que els polítics (entenent el terme com un “conjunt d’individus que actua igual més enllà de les sigles”) només es preocupen d’ells durant la campanya electoral i que durant la resta del temps no resolen els seus problemes socials i econòmics. En altres termes, que la política té un poc caràcter transformador. És necessari que canviï aquest xip.
Quan el confinament hagi passat, als responsables polítics, davant els devastadors efectes socials i econòmics de la pandèmia, no els quedarà altra opció que trepitjar el carrer, parlar amb els veïns i veïnes, conèixer les seves problemàtiques socials i econòmiques, saber què demanen els comerciants… És a dir, conèixer d’una forma més individualitzada que precisa cadascun dels col·lectius que conforma la nostra societat per donar la millor resposta des de les institucions públiques. És possible que alguns aspectes socioeconòmics depenguin d’altres esferes administratives, però que la classe política, sobretot la local i l’autonòmica, conegui les seves dificultats i desitjos serà un primer pas per millorar les respostes polítiques, i perquè els responsables públics recuperin cert prestigi perdut. L’art d’escoltar, sense fer-ne política partidista, tindrà un paper fonamental els mesos i anys vinents.
En cas contrari, l’extrema dreta i els populismes que assolen Europa i el món s’aniran apoderant del descontentament ciutadà per derogar drets i llibertats que han costat molt de conquerir.
