Abans d’aquesta maleïda pandèmia hi havia una
altra que colpejava a les societats modernes: la soledat, una pandèmia
que es va començar a estudiar als anys 50. En aquells anys ja van començar a parèixer
actuacions en diversos països i ciutats en la lluita contra aquesta malaltia
social. Per exemple, el Regne Unit va ser el primer país a crear un Ministeri
de la Soledat i convertint-ho en una qüestió d’Estat. Amb aquell nou ministeri,
i durant la crisi de la COVID19, s’ha creat un fons de 750M £ per pal·liar la vulnerabilitat;
5M £ per a projectes d’entitats de lluita contra la soledat; i la creació d’una
xarxa Talckiling Loneliness Network per a empreses i entitats de lluita
contra la soledat, així com una campanya contra els estereotips i l’estigmatització
de la soledat.
D’altra, en l’àmbit local algunes ciutats també treballen des de fa temps amb estratègies contra l’aïllament social o la solitud no desitjada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon i Leicestershire, al Regne Unit). Encara que que és ben cert que totes aquestes actuacions estan centrades només en el col·lectiu de les persones grans.
És important remarcar que, normalment, quan es parla de soledat es pensa en persones grans, i principalment dones que viuen una situació de solitud (el fet efectiu de viure sol). Les dades a què tenim accés ens diuen que, tot i que la solitud és una raó objectiva per sentir-se sol, no és la única ni la més important. Anem per parts: per soledat s’entén el desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que voldríem, i està lligada a moments de transició vital. Es considera que se senten soles les persones que se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a qui poden recórrer en cas de necessitat, o en qui poden confiar plenament.
Seguint aquesta definició, observem que la soledat afecta tot el cicle de vida, que els sectors on els seus efectes són més perjudicials són les etapes de l’adolescència i la joventut, i que els homes la pateixen molt més que la dones elles compten amb un factor que trenca aquest sentiment que és la sororitat)[i]. També hi ha l’estereotip de creure que hi ha ètnies, cultures i religions que acompanyen a tots els seus membres de la comunitat, però el cert és que el sentiment de soledat afecta qualsevol col·lectiu i sigui quin sigui el seu origen.
L’arribada de la COVID19 portarà un augment exponencial del creixement del sentiment de soledat en tots els sectors de la població (infants, adolescents, joves, persones grans …) i també en col·lectius específics com ara persones que han perdut familiars i amics en la crisi sanitària, persones amb discapacitat, o el nou col·lectiu de persones abocades a la vulnerabilitat econòmica fruit de la situació ocupacional POSTCOVID19.
Si no sabem donar una resposta en el seu estadi inicial, aquest augment del sentiment de soledat podria comportar unes conseqüències en la demanda dels serveis socials i de salut de conseqüències insospitades. La intervenció proactiva, o sigui en clau de promoció i prevenció, és molt més efectiva i de més sostenibilitat econòmica que les respostes reactives des dels sistemes de tractament social i sanitaris (farmacològics, salut mental, atenció primària i hospitalària).
D’altra banda, l’escala administrativa on s’ha demostrat més eficiència i eficàcia en les intervencions de promoció i prevenció ha estat l’administració local. Les ciutats i pobles hauran de comptar amb el suport pressupostari de les administracions centrals i autonòmiques i a la vegada ser capaces d’activar propostes transversals de tots els agents i àrees municipals, sobretot a les ciutats grans, així com saber sumar tot el teixit social del territori per donar respostes en la lluita contra la soledat.
L’Ajuntament de Barcelona ha estat pioner moltes vegades en propostes proactives i innovadores, i en aquest moment, governat per unes forces de progrés, no s’entendrà que no sigui capaç de donar resposta a aquestes noves situacions de soledat. Abans de la crisi de la COVID19, el consistori ja havia començat a treballar en una Estratègia Municipal de Lluita Contra La Soledat, fruit d’aquell treball s’han pogut dur a terme nombroses actuacions en el període d’emergència sanitària actual, com incrementar el programa VinclesBCN[ii], tot creant un canal de suport sanitari, un altre de suport psicològic i un de seguretat per als 2400 usuaris del programa.
D’altra banda, i entre moltes més actuacions de lluita contra la soledat, cal afegir el reforç dels equips d’acompanyament i suport per als adolescents i les seves famílies, a partir del programa del Centre de famílies amb adolescents[iii] i els Equips Aquí T’escoltem[iv], amb més de 102 seguiments individuals telemàtics i 108 accions de dinamització; i els Assistents personals per a persones amb discapacitat[v], que ajuden a mantenir el seguiment quotidià de 51 persones.Crec que aquesta estratègia de ciutat ara és prioritària i necessitarà adaptar-se a la nova situació. No fer-ho o fer-ho de forma timorata i no com una prioritat central de resposta a la situació POSTCOVID19 seria un gran error.
[i] Lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. Definició actualitzada al 2018 als diccionaris terminològics del TERMCAT [@optimotcat]
[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn
[iii] https://ajuntament.barcelona.cat/familia/ca/centre-families-adolescents
[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/ca/canal/aqui-tescoltem
[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/guia-recursos/servei-municipal-dassistencia-personal
Josep De Barberà i Johera (Pepo)
Educador i treballador social
@pepo_bcn
