Barcelona, una ciutat que ha vençut nombroses epidèmies (II part de II)

A la primera part de l’article vàrem veure que al llarg dels anys de la pesta i els seus “retorns” les crisis es van anar superant, tot i que amb moltes pèrdues humanes i materials. Però això només fou possible amb una fórmula: la unitat de la ciutadania i el suport de la municipalitat del moment (Consell de Cent, consellers …) .

En un altre període, després de la fam provocada per la plaga de llagostes de 1684 a 1688, també hi va haver conseqüències: una fou la revolta de les barretines el 1688; i d’altra banda, el dia 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent va decidir designar Patrona de la ciutat a la Verge de la Mercè, en detriment de les santes Eulàlia i Madrona.

Dos segles més tard, el 17 de juliol de 1821, el vaixell ‘El Gran Turco’, procedent de les Antilles i amb escala a Màlaga,  va arribar al port de Barcelona amb la tripulació malalta, i va introduir la pesta de la Febre Groga a la ciutat comtal, que va comportar la mort de 18.000 a 20.000 persones d’una població de només 100.000 habitants (o sigui el 20% de la població total). L’Alcalde i els Consellers de la ciutat varen decidir quedar-se a Barcelona i no marxar a les muntanyes per fugir de la pesta. Molts d’ells, i també molts metges de la ciutat, com ens recorda el templet i la creu central, contruïts l’any 1832 en el cementiri de Poble Nou,  necròpoli on van anar a parar altres 6.000 víctimes de la malaltia.

L’any 1914 va arribar el  Tifus, que va començaral barri deSant Andreu i es va estendre per tota la ciutat i va tenir diferents brots en anys successius. Però el d’aquella tardor es va convertir en una gran epidèmia amb la infecció de 25.000 persones i la mort de  2.500. Gràcies a una campanya de denúncies iniciada a la revista ‘El Socialista’, les autoritats van analitzar les aigües que abastien la ciutat i descobriren que estaven infectades pel bacil del Tifus. Tot plegat va provocar una revolta ciutadana que es va reprimir fins i tot a trets. Davant aquests fets, l’Ajuntament va retirar la concessió a una de les dues empreses que servien aigua a la ciutat, en aquest cas va ser Aguas de Montcada, quedant-se el monopoli l’empresa de capital Belga anomenada Societat General d’Aigües de Barcelona.  

Aquell 1914, l’Ajuntament de Barcelona va crear l’Hospital d’Infecciosos per donar resposta a l’epidèmia de tifus, i per evitar-ne de noves. L’any 1939, l’hospital va ser reconstruït ja havia estat bombardejat durant la guerra civil, i amb aquesta reconstrucció i ampliació i es va rebatejar amb el nom amb què el coneixem avui: Hospital de Nostra Senyora del Mar.

L’estiu de 1941 Barcelona va tornar a sofrir un nou capítol de l’anomenat, Tifus exantemàtic, que va afectar a 2.425 persones, amb una mortalitat del 15% de la població barcelonina. La primera víctima mortal va ser a l’Hospital del Mar i l’Ajuntament va decidir ampliar-lo de nou, tot creant un pavelló d’investigacions mèdiques l’any 1948, que fou inaugurat pel Nobel de medicina Sir Alexandre Fleming, descobridor de la penicil·lina.

Encara al segle XX, la darrera epidèmia que va arribar a la nostra ciutat fou al juliol de 1971 aquesta vegada el Còlera. Però només va durar tres mesos i va comportar 300 infeccions i 3 morts. Aquest cop, l’Ajuntament va crear una unitat específica de tractament i diagnòstic a l’Hospital del Mar, amb tres pavellons nous.

Com hem pogut veure en aquest resum, davant de qualsevol epidèmia ,  la ciutat sempre ha donat resposta entre tota la ciutadania, i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona al capdavant.

I amb aquesta pandèmia de COVID19 del segle XXI ho tornarem a fer, perquè és dins l’ADN de la ciutat, i de les barcelonines i barcelonins.