Buch on fire

“Buch on fire”, segons com es llegeixi pot sonar a “book on fire”, que ens pot fer viatjar a distopies conegudes. Però no, només cal desplaçar-se a les Terres de l’Ebre en plena catàstrofe ocasionada pel foc per constatar que la capacitat de superació que alguns càrrecs públics atresoren en termes de manipulació no coneix fronteres. Ni vergonya.

S’han begut l’enteniment? És possible!.

És conegut que en dosis petites però freqüents, com glopets de ratafia, quasi imperceptiblement poden empassar-se litres i litres d’enteniment sense perdre la ratlla del pantaló, sense despentinar-se. Tan ample i cap a caseta, que comença l’informatiu de la Nostra.

Aquest senyor hauria de saber de quin poder és delegat. Delegat de l’Estat que denosta, el “denostat” espanyol. Delegat del fins ara operatiu i sempre millorable Estat autonòmic. Hauria de conèixer, com qualsevol altre treballador o treballadora, per a qui caram treballa

Anys i panys de construir i conviure amb un sistema d’administració en què el poder es distribueix territorialment, per arribar a viure aquest esperpent: una persona a qui se li ha encomanat exercir una important part d’aquest poder delegat pel conjunt del poble, (poca broma, mana sobre milers de policies armats) de cop i volta oblida en què consisteix aquest sistema, qui representa, davant de qui ha de respondre i fins i tot on viu, tot inventant fronteres i veïnatges.

Anys i panys de retallades pressupostàries des que aquell capità amb la mà ferma al timó de la nau (aquell timó del “cap fred, el cor calent…” ) i la quilla orientada cap a una Ítaca d’invenció casolana, s’han traduït en destralades als serveis públics i essencials. I sí, prevenir, tractar i combatre el foc, o gestionar els seus efectes, és un servei públic i essencial. Malgrat molts dels qui havien d’exercir aquestes funcions, en lloc de dedicar-se a combatre aquestes destralades, hagin posat temps, uniformes, mànegues i destrals al servei del projecte de país dels mateixos que els retallaven la vida laboral i les condicions per exercir dignament la seva feina.

Tot plegat, res! Acabat, ja ho tapen els 350 efectius (UME + BRIF) prestats pel país veí d’aquest regne imaginari on habita Miquel Buch. Tants efectius com hi han hagut de mobilitzar des del cos de Bombers de la Generalitat.

I hom es pregunta: si quan el foc crema les Terres de l’Ebre és el país veí, anomenat Estat espanyol, qui cedeix aquesta ajuda, i segons el conseller, si el foc hagués devorat l’Empordà seria França qui hagués ajudat en bon veïnatge, quin país veí cooperaria en apagar un foc a Barcelona?

La pluja fina de desenteniment, simplificació, fal.làcia i manipulació històrica, ens ha empès cap a l’espiral del joc on guanya qui la diu més grossa i qui la té més llarga, sigui la bandera com si és la cara.

Em nego a normalitzar, no vull acceptar, mai assumiré com normal, que un governant o un alt càrrec a mans de qui posem competències tan importants per al nostre dia a dia no toqui de peus a terra i segueixi en el seu càrrec. No pas.

No és estrany que en només tres dies ja hi hagi qui demana passar pantalla per transitar del “Buch on fire” al “fired Buch”.

Ep, no parlem de cremar ningú. Ens referim a l’acepció col.loquial de “fired” i que té a veure amb pèrdua de confiança laboral.