Ni Trump, ni Salvini, ni tots els guardians de l’Europa blanca aturaran uns moviments migratoris determinats per les desigualtats, les guerres i el canvi climàtic. Ja fa molt de temps que les forces productives de la humanitat clamen contra les fronteres dels Estats nacionals. Separadament, cap país és capaç de fer tributar les multinacionals. No hi haurà sobirania ni democràcia al marge de grans àmbits de cooperació i de decisions compartides. Tanmateix, els intents són incessants. La Unió Europea es veu sotmesa a unes tensions mai vistes i a tots els països coven conflictes de gran envergadura. El moviment de les «armilles grogues» a França n’és un exemple proper.
En l’actual context històric, l’Estat nació ha deixat de ser una plataforma de progrés. Una Catalunya independent només és concebible tal com la van dissenyar les «lleis de transitorietat». Val a dir, com un Estat de trets autoritaris, destinat a comprimir la seva diversitat… i condemnat a ser una joguina en mans dels mercats financers. Xavier Arbòs deia que la República Catalana potser seria un nou Estat, però no semblava pas un Estat millor. La independència – si més no, tal com ha estat plantejada – no feia albirar cap desenvolupament nacional progressista, sinó l’exaltació d’un demos esquifit, ranci i excloent. En el fons, no ha estat més que un miratge de la petita burgesia. L’experiència històrica en ensenya, però, que hi ha miratges que poden arrossegar nacions senceres a les pitjors aventures.
Cal una alternativa. El catalanisme, tal com l’hem conegut, no pot ser-ho. Aquí tampoc no hi ha marxa enrere. La resposta ha de correspondre als reptes del canvi d’època. Es tracta de rescatar i potenciar alguns trets que sí que hi responen. Uns trets que no només són vigents, sinó que han d’expressar-se amb un nou vigor, sense constriccions. El més important de tots és, sens dubte, el federalisme. El federalisme no és cap «tercera via», ni una mena de camí intermedi: s’oposa frontalment a tots els nacionalismes. I, en aquest sentit, com a projecte polític, el federalisme és incompatible amb l’independentisme. La recerca d’un perímetre servint de base diferenciadora d’un Estat nacional trenca pel mig una societat com la nostra, configurada a través d’una relació secular amb la resta d’Espanya i travessada per poderosos vincles amb la resta dels territoris peninsulars. Com més s’aguditza la tensió d’aquesta recerca, més sura una identitat mítica i reaccionària. El «procés» ha pres, per moments, aires de carlinada postmoderna.
El federalisme representa un projecte de convivència d’aquesta diversitat. Dins la nació catalana i dins la «nació de nacions» que és Espanya. I representa l’aposta decidida per la transformació democràtica i social de la UE. Sense ella fóra impossible encarar el repte històric de la transició ecològica. Fora d’ella, la única llibertat a què podria aspirar una petita nació seria, i amb prou feines, la de triar l’amo al qual vol servir.
Serà, doncs, el federalisme l’hereu del catalanisme? Hi ha raons per pensar que només un projecte d’aquestes característiques por recollir el testimoni. Però no serà gens fàcil. Ara com ara, el panorama és assolador. Les institucions representatives han perdut el seu ascendent sobre la ciutadania i estan en crisi. La vella classe política ha estat substituïda per una fornada d’activistes. Per la seva banda, les esquerres es troben encara a les beceroles d’una reorganització que requerirà anys i sang jove. El nou impuls del socialisme vindrà segurament d’Amèrica i de les grans concentracions obreres del continent asiàtic. Mentrestant, les societats de les antigues metròpolis industrials s’agiten. És un temps propici per als xarlatans, els salva-pàtries i els aventurers de tota mena. Caldrà molta paciència i tenacitat.
En un article publicat fa unes setmanes recordava unes paraules d’Andreu Nin que resumeixen molt bé allò que ara ens toca fer:«Sembrar. Sembrar per tot arreu. Sembrar a tots els vents. Sembrar sense descans. Sembrar fins i tot damunt les pedres». Avui, la terra sembla erma. A banda i banda, la cridòria ofega el seny. El futur està en disputa. L’esperança rau, però, en aquells que sàpiguen escampar de nou les llavors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Tercera i última part de la intervenció de Lluís Rabell al debat celebrat l’11 d’abril a l’Ateneu Barcelonès organitzat per l’associació Portes Obertes del Catalanisme, on també van intervenir Jordi Font i Montserrat Surroca.