Sovint es pensa que des de la tele li estan dient coses que no entén. De manera recurrent, s’apropa a la finestra i veu molta gent al carrer que, sembla, l’esperen. No acaba de trobar-se bé a cap lloc perquè cap li pertany; és com si necessités fugir de manera permanent d’ell mateix i del seu voltant.
Enyora aquella casa en la que va créixer, tot i que fa molts anys que no hi ha tornat i no sap ni com era. No coneix els seus éssers més propers. Els confon i busca dins del seu cap un nom que no troba.
A les nits s’aixeca a cada moment perquè ha de fer la maleta i marxar, sense saber el destí.
Amaga coses sota el matalàs, no fos cas que algú entrés a robar. Treu les fundes dels vinils i les guarda a l’armari de la roba.
Cerca eines per obrir la porta del carrer, ha perdut les claus i, un cop destrossada per tercera vegada, es queda a peu d’escala esperant que algú el vingui a buscar.
No te gana quan el plat és a taula i menja desesperadament quan no toca.
El seu voltant s’ha tornat difús.
El seu passat esta avui més present que mai, tot i que modificat amb altres vides, viscudes, imaginades o llegides.
Els seus no saben què fer. Saben que té una malaltia que es diu Alzheimer. Coneixen el nom, però no tenen ni idea si l’han de tutejar o dir de vostè.
Mercè Beltràn
Periodista