Remenar les cireres

Que Francesc Vergés fos alcalde de Sant Pere de Torelló entre 1956 i 1965, no converteix a la seva neta, la Marta Rovira, en franquista. Igual que tampoc és franquista en Pere Aragonés, encara que el seu avi fos nomenat batlle de Pineda de Mar el 1963. Ni és una entitat franquista Òmnium Cultural, per molt que un dels seus fundadors, en Josep Maria Coll, fos alcalde de Sant Celoni entre 1959 i 1966, i un altre, en Felix Millet Maristany, president de Banco Popular i conegut con “el Generalísimo”, tingués una estreta relació amb la Falange.

 Vol dir, senzillament, que són els que sempre han remenat les cireres, els que han manat en aquest país de tota la vida. Així ho demostren trajectòries familiars com les de Lluís Llach, amb un besavi que va ser cap carlí de la província de Girona, un avi membre del sometent de Sant Martí Vell i un pare que formava part del requeté abans que el nomenessin alcalde de Verges.

Però el món ha canviat i les cireres costen més de remenar. De tant en tant algú els atura els peus. Reaccionen com adolescents malcriats davant les negatives i no entenen el per què no poden fer i desfer sense donar raons, com feien els seus pares i els seus avis.

Aquest és el motor de l’estranya revolució que viu Catalunya. Fer que manin els de sempre. Com en el Gattopardo, que tot canviï per a que tot segueixi igual. El gran drama és que, com en aquesta magnífica novel·la de Tomaso di Lampedusa, al final els canvis  acostumen a imposar-se, i aquells que intenten posar portes al camp per mantenir les mans al pot de les cireres acaben immersos en la irrellevància gairebé sense adonar-se, però creant pel camí un patiment que sofreixen els altres.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent