“Maldigo la poesía concebida como un lujo”
Gabriel Celaya
I jo. La poesia i la cultura. Perquè com diu el mateix poema de Celaya:
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpe, porque apensa si nos dejan
decir que somos quién somos”
La poesia, la cultura, tan necessària com l’oxigen que respirem. No com un luxe. La cultura com a constructora d’identitat, individual i col·lectiva, no com a mer consum d’oci. La cultura que ens conforma com a persones lliures i crítiques. S’adeqüen a aquest sentir, les polítiques culturals actuals? Em sembla que no. A Catalunya, el Govern inexistent fa temps que està per altres batalles i que entén la cultura com una arma més al servei de la causa independentista. I a Espanya, el Govern del Partit Popular destina els seus esforços a dilapidar tot indici de pensament crític, un dels principals fonaments de la creació cultural.
Respirem oxigen per viure, i respirem cultura per ser. I la política no pot ser aliena a aquesta realitat.
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum