Els CDR —fins on jo sé— van néixer amb la intenció d’ajudar a organitzar el referèndum de l’1 d’octubre. Els esperava una vida efímera.
Era d’esperar que uns dies després els comitès s’esfumessin, sense soroll, però els fets d’octubre van precipitar que la erra de referèndum evolucionés cap a la erra de república. Alguns es pregunten quina república? La que es va proclamar de forma impensada, per dir-ho d’alguna manera. Jo sempre havia pensat que viuria la proclamació de la III República amb canvi de banderes, gran festa als carrers i les cares de la gent amb un somriure enganxat a les galtes…
Les sigles CDR em portaven records de terres llunyanes. La erra de república la canviava per erra de revolució, el que fan els records… Quan vaig estar a Cuba, els comitès de defensa de la revolució funcionaven a cada carrer, a cada barri amb tasques concretes: vigilància nocturna per evitar la invasió i control dels veïns-companys, perquè no s’apartessin dels postulats castristes. Alguns dels que m’ho van explicar, revolucionaris convençuts, no dissimulaven algunes crítiques pel seu funcionament. «L’esperit crític és un desig d’evolució» J Wagensberg.
Els CDR cubans són de 1960, molts anys: Aquí tenim urgències. Emergències per: redissenyar restablir, retornar, retrobar, respectar, recobrar, reivindicar, rehabilitar, reorganitzar, reconciliar, reconèixer, renovar, reconquerir, i moltes coses més… Necessitem avançar, derogar i governar-nos.
Maite Moreno
Escriptora
