Estic emocionalment esgotada per tot el que estem vivint aquestes setmanes. Tinc moments d’optimisme, d’altres de por, estones en què em sento acompanyada per molta gent que pensa com jo i d’altres d’una absoluta soledat en un entorn tan polaritzat.
Hi heu pensat? Quan parlem d’independència sí o independència no, parlem de persones, parlem de tu i de mi, no d’un ens enigmàtic i desconegut que no sabem a què respon. Quan ens referim a conflicte social i a trencament de la convivència, ens referim a tu i a mi, i a la teva parella, i a la meva mare, i al teu amic i a la meva veïna. Persones. Parlem de persones, tinguem la ideologia que tinguem i ens dediquem a vendre peix, a fer política o siguem policies, prefessores o astronautes. Per damunt de tot som persones, amb sentiments, amb un recorregut vital, amb emocions que aquests dies, aquestes setmanes, estan a flor de pell. Hi pensen en això els dirigents d’un cantó i de l’altre quan parlen tan alegrement de proclamar la DUI o d’aplicar el 155? No som ovelles, no som una massa uniforme, som persones i l’estrés emocional al qual estem sotmesos tots plegats és gegantí.
Sí, perquè s’ha escrit molt -i més que s’escriurà, suposo- sobre el que està passant aquestes setmanes a Catalunya. S’han fet anàlisis de part i altres pretesament objectives. N’hem vist imatges reals i fictícies. Hem llegit proclames incendiàries i apelacions a la calma i al diàleg. Però algú s’ha parat a pensar en la ciutadania? En aquests set milions i mig de catalans i catalanes que ens trobem immersos en aquesta voràgine que ho eclipsa tot? De ben segur que sí. Molts i moltes han pensat en com trenca la convivència, en com ens afecta econòmicament la fuga de bancs i empreses… Però jo vull anar més enllà i referir-me a aquest estrés emocional i psicològic que ens aclapara i cada dia ens deixa més cansats; i més anestesiats?
Estrés emocional, sí, provocat per la magnitud de la situació, però també per la cada cop més complicada gestió del dia a dia. La gestió de no discutir amb la parella, el pare, una germana o un amic que no pensa com tu no és qualsevol cosa. Pot semblar una petitesa al costat de la magnitud dels esdeveniments que ens transmeten amb més o menys fortuna mitjans de comunicació i xarxes, però qui no té al seu voltant una persona estimada que no pensa igual i que és absolutament intransigent i impermeable a quasevol altre raonament?
No en coneixeu cap, a banda i banda? Jo crec que tots en tenim algun en el nostre entorn proper, entre la gent que estimem i ens estima. I gestionar aquest estrés emocional i psicològic ens desgasta tant que eclipsa la resta d’històries vitals. Per això, tot i que no em faran cas, apel·lo al diàleg, a la concòrdia i al sentit comú d’uns dirigents irresponsables que estan produint un estrés emocional sense precedents en una població tradicionalment tranquil.la i serena que cada cop està més i més exaltada, més i més cansada de tanta incertesa i proclames incendiàries. No, no en volem cap, d’incendi; volem recuperar la nostra petita vida de normalitat quotidiana. Senyors i senyores, presidents, ministres i consellers, sou capaços de deixar-vos d’exaltacions emocionals i retornar a la racionalitat del diàleg polític? Us preocupa gaire el nostre estrés emocional? El nostre cansament? Us preocupem, les persones? Doncs feu-nos un favor i reconduïu la situació. Encara hi sou a temps.
Iolanda Pàmies Rimbau Foto: Pepe Luque