Milers de catalans i catalanes han sortit avui al carrer per demanar diàleg. Ho han fet sense banderes. Vestits de blanc, perquè cal començar de zero, perquè no es volen resignar a una violència que comença a prendre forma als nostres carrers i a les nostres ciutats. Des de les injustificables càrregues policials 
de diumenge passat, fins l’apedregada i pintades de seus de partits polítics qualificats de botiflers o de radicals, passant per proclames a assetjar determinats ajuntaments i, el que és pitjor, l’assenyalament de persones que pensen diferent.
La confrontació existeix i s’ha 
enquistat dins la nostra societat, davant l’incredulitat del molts i la passivitat d’altres que senten tranquil·la la seva consciència per què, passi el que passi, la culpa sempre serà d’aquells que s’han posat al davant. És la negació de la política i de la vida en societat.
La convivència es construeix incloent i compartint. La violència es gesta excloent i enfrontant. És difícil parlar de diàleg quan es nega a l’altre. Però és en aquesta situació que el 
diàleg resulta més necessari que mai. Avui molts ciutadans i ciutadanes s’han mobilitzat per defensar els valors universals de la pau i el diàleg. Per demanar un debat assossegat i seré que ens permeti recuperar aquella societat integradora que un dia va ser Catalunya.
Per això hem sortit avui al carrer. Per això i per intentar evitar que la violència que ens ronda qualli i es cobri vides.
Catalunya només serà si tots hi tornem a tenir cabuda. Si torna la política i marxa la imposició.
