El malson americà dels republicans

El primer dimarts desprès del primer dilluns dels mesos de novembre dels anys de traspàs, se celebren les eleccions presidencials dels Estats Units. És el moment culminant del major espectacle polític del món, i que ara està en plena efervescència. Per parlar d’això, el 10 de març va acompanyar-nos als sopars del Club Còrtum en Xavier Peytibi, un apassionat dels processos electorals –confessa seguir fins i tot les eleccions de Leshoto- i amb molta probabilitat, una de les persones que està més al corrent de la política nord-americana a Barcelona.

Les eleccions americanes que se celebren aquest 2016 són de les més importants que s’han fet en els darrers temps. I no només perquè s’acaba l’era Obama, també per la manca d’un lideratge clar dins del partit Republicà, que ha portat que es postulin com a presidenciables fins a 12 candidats conservadors.

Però comencem a parlar dels més senzill, dels candidats del partit Demòcrata, on Hillary Clinton semblava tenir un camí planer desprès de la desfeta patida el 2008 davant un poc conegut Barack Obama, que va acabar per ser el primer president afroamericà en arribar a la Casa Blanca. Per ella aquestes eleccions es plantejaven com una forma de rescabalar-se d’una derrota dolorosa tant a nivell econòmic –al 2010 encara estava pagant els deutes de la seva campanya- com a nivell anímic. Tota una Clinton perdent davant un desconegut és un fortíssim cop a l’autoestima.

Per això Hillary Clinton ha començat a fer una campanya diferent. Ha començat a passejar per les ciutats dels Estats Units amb una caravana –diuen que carísima- per trobar-se amb líders veïnals, associacions de pares, grups de treballadors a les barres dels bars…. Desprès agafa el seu avió privat i torna a la seva casa de Nova York. Tot sembla anar bé. Però els països canvien i la gent també. De cop i volta apareix un personatge poc comú pel que és la política nord-americana que es diu Bernie Sanders. Un senador per l’estat de Vermont, elegit com a independent i que es defineix com a socialista. Bé, no del tot. Desprès de comprovar que ser socialista resta un 50% del vot ara diu que és socialdemòcrata, que només en resta el 20%.

Sanders no és nouvingut en això de la política. Ha participat en els moviments en defensa dels drets civils des de la dècada dels 60 i va ser alcalde de Burlington, una ciutat o es va viure una gran crisi en enfrontar-se als promotors immobiliaris que volien fer apartaments de luxe als terrenys d’una antiga empresa abandonada i que ell va aconseguir convertir en habitatges socials. Per situar-nos. Estem parlant d’un home que va ser capaç de fer habitatge social a l’Amèrica de Ronald Reagan. I que amb polítiques com aquesta va aconseguir convertir la seva ciutat en el millor lloc per viure dels Estats Units.

Sanders va guanyar a New Hampshire i Clinton veu com apareixen els seus fantasmes del passat. En principi res no fa pensar que ella no sigui la candidata demòcrata, té el suport del vot afroamericà i del vot llatí i la immensa majoria dels superdelegats, aquells que aniran a la convenció demòcrata a elegir candidat sense estar sotmesos a un mandat per ocupar càrrecs públics, li fan costat; però un 70% dels joves vota al seu contrincant, i de fet fan campanya al seu favor utilitzant molta imaginació i alguns recursos poc comuns, com pot ser l’aplicació de contactes Tínder.

Per tenir opcions Sanders hauria de guanyar el 60% dels Estats que queden per fer primàries. No sembla fàcil, però Hillary segueix tenint la por al cos desprès de perdre contra pronòstic a Michigan, on les enquestes li donaven un bon avantatge uns dies abans.

Al camp republicà, i molt a pesar del partit, la gran estrella és Donald Trump; un multimilionari que l’any 2008 afirmava que Hillary Clinton era la millor presidenta possible pels Estats Units. Per entendre’ns el mirall europeu de Trump seria Silvio Berlusconi. I la clau del seu èxit rau en cinc punts:

• Uns canvis demogràfics i econòmics que han instal·lat la por al cos dels treballadors blancs que formen el gruix dels votants republicans. Gent que veuen que els seu somni americà no arribarà mai.
• Uns canvis socials que fan que avui a Amèrica passin coses impensables fa 15 anys, com el matrimoni homosexual o la presència d’un afroamericà al cap del país. El que genera un rebuig en bona part de la població que explica l’aparició de fenòmens com el Tea Party.
• Una tendència a que només els elements més radicals s’acostin a les urnes quan hi ha primàries o caucus.
• Una retòrica agressiva i irracional, on podem dir que s’han perdut les formes i les maneres. Es veu que no passa només aquí. Fa uns dies defensava la necessitat de barrar la frontera amb Mèxic perquè ara era permeable “a qualsevol terrorista islamista pot portar el virus de l’ébola a través seu”. Òbviament, els llatins se li enfaden, però és igual. Abans ja votaven demòcrata.
• La seva pròpia personalitat, envejada per molts. No depèn de ningú, no necessita demanar diners, ni tampoc gastar-los. Sap que un tweet seu tindrà repercussió –se’ls escriu ell mateix- i que garanteix espectacle, pel que només necessita una trucada per sortir a una televisió.

Al seu costat Jeb Bush. L’home cridat a ser president. El candidat que més diners va recaptar. El favorit ara fa sis mesos quan va recaptar 157 milions de dòlars, que va malbaratar fent campanya en contra de Marco Rubio a Florida, i que ja ha renunciat a seguir competint.

La gran esperança republicana per desfer-se de Trump és Ted Cruz. En temps normals no hauria tingut cap suport pel seu discurs que molts consideren com el més radical de la història del partit. Vinculat al Tea Party.

Més lluny queda Marco Rubio, que ja hauria plegat de no haver guanyat in extremis a Minnesota. I encara més John Kasich, el perfil del candidat republicà de tota la vida.

També va plegar Chris Christie, qui ha donat el seu suport a Trump, hi ha qui diu que amb la inconfessable i improbable pretensió de ser el seu vicepresident, al mateix temps que ha venut les seves bases de dades de Marco Rubio. Una altra ex candidata, Carly Fiorina, va optar per donar el seu suport a Ted Cruz. “Les seves idees m’horroritzen, però al menys no és Trump”.

El desig ocult dels republicans es que Trump no tingui una majoria suficient en la seva convenció i que tots uneixen forces en contra seva. El més probable és que aleshores el candidat que finalment es presentés a la presidència no fos cap dels perdedors en les primàries. Seria el moment de Mitt Romney, anterior candidat, o de Paul Ryan, actual líder del partit.