Temps enrere, ser europeu era motiu d’orgull per molta gent. Per mi, no, perquè mai no m’he sentit orgullós de ser res. L’orgull no és una virtut sinó un defecte. Però ser europeu m’agradava. Em sentia com a part d’un projecte enfocat cap a la millora social, l’enderrocament de fronteres físiques i mentals i la defensa dels drets fonamentals bàsics.
L’exhibició d’egoisme per part dels governants alemanys i d’altres països nòrdics va esmorteir el meu entusiasme europeista. Però mai no hagués pensat que acabaria avergonyint-me de l’etiqueta europea.
La forma com ha entomat la Unió Europea l’arribada al seu territori de centenars de milers de persones que fugen de la guerra i la misèria ha superat la meva capacitat de sorpresa i desencís.
Ja no són uns dirigents polítics que volen guanyar eleccion
s als seus països a costa de l’empobriment dels ciutadans d’altres països de la Unió Europea. No. Són uns dirigents polítics que volen guanyar eleccions als seus països a costa de nens que s’ofeguen al mar Mediterrani o de discapacitats que queden atrapats sota la pluja a les portes de fronteres que es tanquen als seus nassos.
“Ens tracten com animals”, es queixen els homes i les dones als quals se’ls nega que continuïn caminant cap al nord d’Europa. Els empenten, els gasegen, els enganyen, els volen tornar a la força al lloc d’on procedeixen.
També és cert que hi ha una altra Europa. La dels socorristes de Badalona que se’n van a illes gregues perquè no s’ofeguin aquells que hi volen arribar amb fràgils embarcacions des de Turquia. La dels que es manifesten contra la política d’uns dirigents europeus que no semblen adonar-se que s’han convertit en criminals. La dels que pengen cartells d’acollida als refugiats i els porten mantes, joguines o menjar calent.
Perquè em torni a agradar ser europeu aquests col·lectius haurien d’imposar els seus sentiments humanitaris sobre els càlculs electorals dels que actualment decideixen les polítiques de la Unió envers els refugiats.
Mai no hauria pensat que la mesquinesa de tants dirigents europeus fos tan evident. Som europeus, sí. Temps enrere ens feia il·lusió. Ara, no. Esperem que no ens n’haguem d’avergonyir durant massa anys.
Siscu Baiges
Periodista