Hi ha una llarga tradició d’anàlisi econòmica i política per interpretar les transformacions del món. Estudiem crisis financeres, eleccions o relacions internacionals, però massa sovint des de disciplines que gairebé no dialogen entre elles. La geopolítica, entesa com una anàlisi multidimensional de les relacions de poder, és més difícil de practicar i, tanmateix, cada cop més necessària. Quan l’energia, la tecnologia, la indústria, el territori i els conflictes socials s’examinen per separat, correm el risc d’interpretar el que està passant de manera menys rigorosa.
La geopolítica va néixer lligada al territori, als recursos i a l’expansió dels estats. Des de Ratzel i Mackinder, el control de les rutes comercials, les matèries primeres i les capacitats militars ocupava un lloc central. Les dues guerres mundials van mostrar les conseqüències d’aquesta competició. Després de 1945, les armes nuclears i la divisió en blocs van canviar l’escenari. Ja no es tractava només de conquerir territoris, sinó de contenir l’adversari i evitar una confrontació que pogués destruir ambdós.
Henry Kissinger va representar un moment decisiu en aquesta evolució. Recuperant la tradició de l’equilibri de poder, va entendre que la rivalitat ideològica no impedia les negociacions. La seva diplomàcia, juntament amb Nixon, va obrir la relació amb la Xina entre 1971 i 1972 i va transformar el joc bipolar en una relació triangular amb Moscou. La distensió amb la Unió Soviètica va facilitar els acords SALT I, que van limitar certs armaments estratègics i van obrir un camí que continuaria amb el tractat INF de 1987 i el START I de 1991. Sense idealitzar aquesta política, la geopolítica va demostrar la seva capacitat per gestionar conflictes i construir equilibris precaris.
La desaparició de la Unió Soviètica va inaugurar una altra etapa. L’hegemonia i la globalització dels EUA van alimentar l’esperança d’un ordre menys condicionat per rivalitats estratègiques. Però mentre Occident es movia cap a la financiarització i la deslocalització, la Xina construïa una formidable capacitat industrial i tecnològica. La globalització no va eliminar la geopolítica, sinó que va desplaçar part de les relacions de poder cap a les cadenes de producció, les finances i el coneixement. El procés que semblava consolidar l’hegemonia occidental també va crear les condicions per qüestionar-la.
Una mirada que reuneix les peces
Ucraïna, el Pròxim Orient, Taiwan i l’Àrtic recorden que les fronteres, els recursos i les rutes comercials encara importen. Però els semiconductors, les terres rares, les plataformes digitals, les xarxes elèctriques i els centres de dades introdueixen noves dependències. La transició energètica no posa fi a la geopolítica del petroli i el gas; afegeix competència pels minerals, bateries, tecnologies renovables i emmagatzematge. Cap d’aquestes disputes es pot explicar des d’un sol angle.
Tampoc es pot entendre la intel·ligència artificial com a desvinculada de l’economia material. Darrere de cada algoritme hi ha capital, electricitat, treballadors, infraestructures i decisions polítiques. Els Estats Units articulen una gran part del seu poder tecnològic a través de grans corporacions privades i la seva capacitat financera; la Xina combina la planificació estatal, la política industrial i empreses orientades cap a objectius estratègics. Els estats no desapareixen, sinó que reconfiguren les seves relacions amb actors privats capaços de condicionar les decisions públiques.
A aquesta lectura cal afegir la dimensió social. La desigualtat, la precarietat del treball i la pèrdua d’expectatives debiliten el consens democràtic. La revolució digital, que prometia democratitzar el coneixement, també ha facilitat la concentració econòmica, la vigilància i la manipulació política. L’autoritarisme no es pot explicar només per identitats culturals, ni tampoc es poden separar els conflictes internacionals de les fractures per les quals passen les societats. La geopolítica també és discutida dins dels països.
Europa revela les dificultats d’actuar amb aquesta perspectiva. Els informes de Draghi i Letta descriuen fragmentació, inversió insuficient i dependències industrials i tecnològiques. Però no n’hi haurà prou amb regular plataformes o anunciar objectius climàtics. L’autonomia requereix connectar la recerca, la formació, la política industrial, l’energia, les xarxes i la cohesió social. Una estratègia tecnològica sense una base productiva és fràgil; una estratègia industrial sense legitimitat democràtica tampoc resol el problema.
Més geopolítica, no menys
L’article suggeridor de Ramón Blecua i Claudio Feijóo, La fi de la geopolítica, publicat a l’Agenda Pública, descriu amb agudesa algunes d’aquestes transformacions. Comparteixo bona part del seu diagnòstic, tot i que no la idea suggerida pel títol. No ens enfrontem a la fi de la geopolítica, sinó a una mutació dels seus fonaments, instruments i protagonistes. Precisament per aquesta raó seria un error relegar-la quan més necessitem entendre-la.
La competència entre els Estats Units i la Xina és la seva expressió més visible, però no l’única. Les potències regionals, el sud global i les corporacions transnacionals estan immerses en una redistribució del poder que no encaixa en els mapes tradicionals. Cal relacionar escales i dimensions, reconèixer contradiccions i evitar que una explicació exclusivament econòmica, militar o tecnològica esdevingui una visió incompleta del món.
Recuperar la geopolítica no significa acceptar la confrontació com un destí inevitable. Significa recuperar la capacitat d’interpretar els interessos en joc, negociar fronteres i construir institucions capaces de governar interdependències. El risc no és que la geopolítica desaparegui, sinó que les nostres categories d’anàlisi i les nostres decisions polítiques continuïn pertanyent a un món que ja no existeix.
Héctor Santcovsky