El meu avi patern, que va morir fa gairebé nou anys, va dedicar pràcticament tota la seva vida a la medicina. Era metge de família. Com els d’abans, per entendre’ns. Aquesta era la seva vocació professional, fet que ajuda a explicar per què no va deixar de treballar fins que va tenir 86 anys. Ho va fer, a més, arran del diagnòstic d’una malaltia que va deteriorar el seu estat de salut.
Un dels aspectes més interessants de la seva trajectòria vital és que no va utilitzar mai un telèfon mòbil. Bé, per ser més precisos, en tenia un, però no en feia cap ús. És més, no el duia mai a sobre. El dispositiu que tenia era molt senzill: un aparell per poder fer trucades i enviar SMS. No tenia cap altra funció, tot i que tampoc no en necessitava cap més. La meva àvia li havia comprat perquè patia quan sortia a fer visites domiciliàries i pensava que li facilitaria el contacte directe amb la família en cas que patís alguna incidència o urgència.
D’ençà de la seva mort, els mòbils han adquirit un protagonisme excessiu en les nostres vides. Una eina que hauria de facilitar-nos la comunicació, l’accés a la informació o les relacions entre persones ha contribuït, paradoxalment, a l’aïllament social i a la incomunicació. Només cal veure algunes taules en establiments com ara restaurants, les sales d’espera de clíniques dentals o les estacions de tren, per posar alguns exemples. L’algoritme de les xarxes socials capta la nostra atenció i el temps transcorre com si res. En altres paraules: ens hem convertit en autèntics dependents, per no dir esclaus, dels mòbils. A més, i això no és una qüestió menor, cada cop hi ha més models, aplicacions i ofertes de les companyies telefòniques. Cal subratllar, tanmateix, que si hi ha tantes promocions i gammes comercials és perquè una part dels consumidors així ho desitja.
En certa manera, la nostra dependència dels mòbils és una qüestió que ens hauria de preocupar molt més com a societat. La imatge d’un vagó ple d’usuaris i pràcticament tots mirant el seu aparell representa fidelment el temps en què vivim. Aquesta situació, que es repeteix diàriament en moltes ciutats del món, ha arribat fins al punt d’enterbolir la convivència entre passatgers pel fet que alguns —pocs, però molt sorollosos— visualitzen vídeos o escolten música sense emprar auriculars, fet que entorpeix el trajecte de les escasses persones que llegeixen un llibre o un diari o, simplement, que anhelen descansar o pensar. Recentment, i reconec que la notícia em va sorprendre positivament, el govern britànic ha anunciat que sancionarà i expulsarà del transport públic aquells usuaris que no utilitzin auriculars per escoltar música o veure vídeos. Es tracta d’una iniciativa la implementació de la qual haurien d’estudiar i valorar altres governs del continent i del món, ja que segurament ajudaria a fomentar la convivència i el civisme en mitjans de transport com ara autobusos, metros o trens. Sota el lema “comparteix el viatge, no el soroll”, el gabinet de Burnham busca, amb aquesta mesura, que els usuaris puguin viatjar amb més comoditat i tranquil·litat.
D’altra banda, a la llarga també caldrà que les administracions públiques posin en marxa més campanyes de sensibilització, sobretot pel que fa als seients reservats per a persones grans o amb discapacitat. En nombroses ocasions, el motiu pel qual un viatger no cedeix el seient que ocupa és pel fet que està pendent únicament de la pantalla del seu mòbil. L’eslògan, seguint el lema del Regne Unit, podria ser “comparteix el viatge, també el seient”.
En tot cas, el meu avi al·lucinaria de fins a quin punt ens hem convertit en esclaus de les pantalles. Ell que, com a metge, sempre va defensar la importància de mirar els ulls als pacients, segur que pensaria que els mòbils ens estan fent perdre realitats al nostre voltant. I això, per a bé o per a mal, no depèn de cap campanya institucional ni de cap llei. És una qüestió individual. I també social, com gairebé tot en aquest planeta.
Marcel Vidal