El problema de l’habitatge no és pas una realitat sobrevinguda ni el resultat circumstancial dels darrers mesos. És la conseqüència d’anys, fins i tot de dècades, d’inacció, de manca de previsió i d’una evident insuficiència de polítiques públiques sostingudes en el temps per part de totes les administracions: l’Estat, les comunitats autònomes i els governs locals.
Durant massa temps s’ha mirat cap a una altra banda mentre el problema creixia silenciosament i l’accés a un habitatge digne esdevenia cada vegada més difícil per a àmplies capes de la població, especialment per als joves, les famílies amb menys recursos i tots aquells que veuen com el seu projecte vital queda condicionat per una realitat que els expulsa de les possibilitats més elementals d’emancipació.
En aquest context, els decrets sotmesos divendres passat a la consideració del Congrés dels Diputats difícilment podien resoldre, per si sols, una problemàtica tan profunda i estructural. Seria ingenu esperar que unes mesures aprovades avui corregissin de cop les conseqüències acumulades de molts anys de decisions ajornades, desacords partidistes i prioritats equivocades. Allò que no s’ha afrontat durant tant de temps no es pot reparar en qüestió de setmanes ni de mesos. Precisament per això, aquests decrets haurien de ser entesos com un primer pas: necessari, urgent i probablement inajornable, però clarament insuficient.
La magnitud del repte exigeix molt més que mesures puntuals o respostes conjunturals. Requereix una estratègia de llarg recorregut, consensos amplis i estables, i la voluntat compartida d’abordar una qüestió que afecta directament la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i les expectatives de futur de milers de ciutadans. Perquè l’habitatge no és només una mercaderia sotmesa a les lleis del mercat. És, abans que res, una condició indispensable per al desenvolupament d’una vida digna i un dret que una societat madura hauria d’esforçar-se a garantir amb responsabilitat, determinació i visió de futur. És des d’aquesta anàlisi i perspectiva que costa entendre determinades decisions polítiques.
Tinc el convenciment que amb la seva decisió, Junts no ha valorat prou bé les conseqüències del seu vot contrari als decrets. No tan sols per l’impacte que pot tenir sobre la seva pròpia credibilitat davant una part de l’electorat, sinó també perquè contribueix a debilitar una majoria parlamentària que, amb totes les seves contradiccions i insuficiències, continua essent l’única alternativa viable a un eventual retorn de la dreta i de l’extrema dreta a la Moncloa.
La política és, sovint, l’art de gestionar discrepàncies. Però arriba un moment que les decisions deixen de ser merament tàctiques per esdevenir estratègiques. I quan allò que està en joc és la defensa dels drets socials, l’accés a l’habitatge o el model de convivència que volem construir, convé preguntar-se si determinats càlculs de partit compensen els riscos col·lectius que comporten.
Per experiència, Catalunya sap prou bé que els avenços socials i nacionals rarament han prosperat quan les institucions de l’Estat han quedat en mans d’aquells que entenen la diversitat, la cohesió i la justícia social més com una nosa que no pas com un valor compartit.
Joan Brunet i Mauri