El setembre de 1996, ara fa trenta anys, Tina Turner va actuar tres dies seguits al Palau Sant Jordi: 15, 17 i 18. Concretament, jo hi vaig anar el 18. Ja no va tornar a Barcelona, almenys com a cantant; potser hi va tornar com a visitant, però ja no com a icona del pop.
Ens va deixar el 2023, tenia 83 anys. No cal dir que fou una artista de dilatada carrera, començada el 1960 al costat d’Ike Turner, qui temps després esdevindria el seu marit. De tots és sabut que Tina trencà, el 1976, amb la seva parella a causa dels continuats maltractes. No parlarem aquí, però, de la biografia de Tina; hi ha pel·lícules, documentals, reportatges i nombroses entrevistes per aprofundir-hi. En tot cas ens interessa aquella dona que va saber reinventar-se en solitari després de tan dramàtica experiència.
L’èxit planetari li arribà el 1984 amb el cinquè disc, «Private dancer», quatre cançons del qual formaren part de la setlist d’aquella nit a Montjuïc: «What’s love got to do with it», «I can’t stand the rain», «Let’s stay together» i la que dona títol a l’àlbum, el hit «Private dancer». Aquella gira també li va servir per presentar en directe el seu aleshores darrer treball, «Wildest dreams», que sortí a la venda uns mesos abans i del qual n’interpretà cinc peces davant del públic barceloní. Tampoc hi van faltar aquell vespre els «covers» que l’han fet famosa; és a dir, temes que no eren seus però que ella va popularitzar i que va elevar a la categoria d’himnes, com ara «Missing you» de John Waite, «The best» de Bonnie Tyler, «Proud Mary» de Creedence i «Addicted to love» de Robert Palmer.
A part del repertori, el més memorable d’aquell concert fou la força que Tina va mostrar en viu: ballant, saltant, cridant, picant de mans, liderant la banda, interactuant amb els músics, interpel·lant constantment els assistents i movent-se com si res amunt i avall i de punta a punta de l’escenari.
La seva estada del 96, tot i ser l’última, no fou l’única. Abans havia estat entre nosaltres en diverses ocasions: 1979, 1981, 1987, juliol de 1990 i octubre de 1990.
Sempre la recordarem com una rockera que ho donava tot amb un micro a la mà, que transmetia una energia contagiosa i que connectava fàcilment, anés on anés, amb els milions de fans seus d’arreu del món.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam