El Patronato de Protección a la Mujer, el nom de la institució en castellà encara que l’article estigui escrit en català, que no vol dir que a Catalunya no hi hagués centres per intervenir en la vida de les dones. Des de fa mesos, se’n parla força del tema silenciat i amagat i absent a la llei de memòria democràtica. Gràcies als treballs de diverses periodistes i els testimoniatges de les dones que van patir el tancament a la institució que han començat a compartir les seves vivències: «s’ha de saber, diuen». La institució depenia del Ministeri de Justícia. La presidenta honorífica, Carmen Polo.
Aquesta institució havia nascut amb anterioritat i a partir de l’any 1941, s’orientà cap a la defensa de la moral del nacionalcatolicisme. Algunes dones encara no tenen clar quina mena de falta havien comès. Al llarg del temps es van crear uns nou-cents centres o més, repartits per tota la geografia espanyola. La regència, algunes congregacions religioses. Traslladar a les víctimes a altres ciutats formava part del càstig, perquè assegurava el trencament de tots els vincles afectius. La majoria arribaven als centres denunciades per l’ambient opressiu del franquisme i per la croada a favor de la submissió de la dona. Participaven en les denúncies; les mateixes famílies, capellans, monges, metges, mestres, les autoritats de l’època… D’altres, enxampades pel carrer amb conductes tan sospitoses com portar les faldilles curtes, fumar, o anar a manifestacions sent menors. Quan arribaven al centre se’ls feia un examen de virginitat. Els centres havien estat pensats per a menors entre setze i vint-i-cinc anys. No se sap el nombre exacte de les dones que hi van passar. Només a València, més de 600 dones.
Vivien en petits habitacles entre quinze i vint en silenci, no podien parlar entre elles. Si establien algun vincle eren traslladades a un altre espai. El dia començava resant, treball esclau tot el dia i acabaven el dia amb més oracions. El menjar, immenjable. Aquest aïllament ha propiciat part del silenci. La majoria no coneix ni el nom ni la identitat d’altres víctimes. Era molt difícil sortir dels centres, algunes famílies que van voler recuperar la tutela de les filles, complicadíssim. Algunes víctimes es van suïcidar. Hi havia centres amb condicions més dures per a les més rebels o per a les que havien tingut relacions sexuals. Els centres més severs estaven relacionats amb institucions psiquiàtriques per continuar la tortura amb tota mena actes que provoquessin el màxim dany possible. Hi ha relats dels medicaments subministrats amb les seqüeles pertinents. Van col·laborar amb el robatori de nens de les mares que van arribar embarassades.
El primer govern de Felipe González va tancar el patronato, res més. Les ordres religioses que hi treballaven es van reconvertir oferint assistència relacionada amb l’atenció a les dones o dedicades a l’ensenyament amb centres concertats.
L’any 2025, ara fa una mica més d’un any, La conferència Espanyola de Religiosos va convocar un acte que pretenia demanar perdó. L’acte, amb assistència de víctimes i supervivents i la ministra d’igualtat i l’eurodiputada Irene Montero, es va convertir en un crit de rebuig, alhora que cridaven ben alt: ni oblit, ni perdó. Les diverses associacions exigeixen veritat, justícia i reparació integral. Que s’obrin els arxius d’aquests centres ―expedients redactats sempre per homes ― que se’ls exigeixi responsabilitats i si no, que no se’ls deixi participar de les diverses convocatòries de subvencions.
Només una vídua ha aconseguit el reconeixement de víctima de la seva parella que va estar tancada set anys. Pendent: veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes.
