A Santa Marta de Ribarteme (Pontevedra), sempre en el mes de juliol, es celebra un dels rituals més antics de Galícia on no hi falta l’humor negre. Les persones que han sobreviscut a una situació de greu perill per a la seva vida participen en una desfilada singular «a procesión dos mortos vivos»: recorren el trajecte dins d’un taüt com a mostra d’agraïment a la santa pel fet de continuar vives. La imatge és tan contundent com simbòlica i recorda que la vida és fràgil i que, precisament per això, és un regal.
Pensar en la mort pot semblar incòmode, però diversos estudis afirmen que reflexionar sobre el propi traspàs ajuda a trencar tabús, valorar més el que tenim i viure el present amb més intensitat i consciència. Lluny de ser una idea morbosa, aquesta actitud és al cor del concepte llatí memento mori («recorda que has de morir»), una filosofia que ens convida a aprofitar millor el temps i a donar importància al que realment compta.
Aquesta manera d’entendre la vida ha impulsat una tendència cada cop més visible: els comiats en vida o «funerals per a vius». La idea és tan senzilla com poderosa: per què esperar que algú mori per expressar-li amor, agraïment o reconeixement? Aquestes cerimònies permeten que la persona homenatjada pugui escoltar en primera persona els records, els missatges d’afecte i les paraules d’estima dels seus éssers estimats mentre encara hi és.
Tot i que els funerals en vida es van formalitzar al Japó durant la dècada dels noranta amb el nom de seizensō, la pràctica es va popularitzar ràpidament als Estats Units, on són coneguts com a living funerals o living memorials. Des d’allà, la idea s’ha anat estenent també per Europa.
Avui dia proliferen les iniciatives que conviden a parlar de la mort amb naturalitat: tallers, trobades, celebracions i rituals que busquen normalitzar un tema sovint evitat. La mateixa indústria funerària, pendent sempre de les modes, també s’hi ha adaptat i ofereix serveis específics per organitzar aquests homenatges, especialment adreçats a persones amb una malaltia terminal que volen participar conscientment en el seu propi comiat.
Els qui opten per aquesta experiència defensen que desitgen acomiadar-se amb lucidesa i convertir el dolor futur en una celebració de vida. Prefereixen rebre personalment les abraçades, les mostres d’afecte i les paraules d’agraïment dels seus familiars i amics, en lloc que aquestes només s’expressin quan ja no hi siguin. Molts també destaquen que aquests actes alleugen la càrrega emocional i organitzativa que sovint recau sobre la família després de la mort.
A més, aquests comiats acostumen a allunyar-se de la solemnitat dels funerals tradicionals. En lloc d’un ambient fúnebre, sovint adopten el format d’un sopar, una festa o una reunió íntima amb música, menjar, converses i fins i tot humor, posant l’accent en la celebració de la vida compartida més que no pas en la pèrdua.
En definitiva, el memento mori no és una invitació a obsessionar-se amb la mort, sinó a viure amb més consciència. Ens invita a pensar que convé dir el que sentim mentre encara hi som a temps, no ajornar allò que és important i valorar cada dia abans que es converteixi en un record. Com demostra la processó de Ribarteme, de vegades cal mirar la mort de cara per comprendre de debò el privilegi d’estar vius.
Rosa Maria Puig-Serra